Pere Antoni Pons va fer a l’Ara Llegim, fa unes setmanes, una magnífica crítica del llibre de Vicenç Villatoro Un home que se’n va (Proa), dedicat a l’avi cordovès del Vicenç, la vida del qual, com la de tants, va quedar trencada per la guerra. El de Pere Antoni és un elogi molt ben raonat per a un llibre “important”. Per no repetir-me, miro de fer quatre aportacions complementàries.

Primera (jugo amb avantatge perquè, fins i tot abans que Vicenç Villatoro acabés el llibre, ja ho havia comentat amb ell): el plantejament m’ha remès immediatament a una altra obra cabdal, Orígens, d’Amin Maalouf, publicada el 2005 per La Campana. En tots dos casos es tracta, des de l’experiència personal, d’una reflexió sobre la immigració, la memòria familiar, la identitat, la guerra; en tots dos casos, també, hi ha una sincera tasca d’introspecció. Un autèntic estriptis literari.

Segona: un llibre així, tan personal, t’obliga a pensar en la pròpia biografia, en l’avi que tens mig oblidat al calaix dels records, en els teus. T’obliga, per tant, a preguntar-te quina part de tu és herència, quina persona t’has construït, quina memòria serves i com et condiciona. Sovint -i més a Catalunya- gastem moltes energies a recrear-nos en la història i la memòria col·lectives, en els diferents tels de ceba de la nostra identitat. Però abans que la comunitat nacional hi ha la persona, cada individu. Sabem realment qui som?

Tercera: el llibre té molts moments emotius, d’aquella emotivitat continguda, que no vol incomodar, pròpia del Vicenç Villatoro, i suposo que dels Villatoro, esclar. També hi ha experiències fortes: violència, presó, misèria material i misèries humanes. Però jo em quedo amb un passatge concret i sorprenent, només apuntat entre les pàgines 59 i 61, és a dir, molt al principi (el llibre té 667 pàgines). És quan l’autor agafa distància amb una certa Catalunya impermeable, el país dels cognoms de sempre, de la gent amb diners: “Gent frívola, superba, pagada d’ella mateixa, m’ha ferit [...]. No tinc la seva classe. I això se li perdona al Pijoaparte, a qui viu de ser exòtic. Però no a qui vol ser igual”. Què li ha passat a Vicenç Villatoro? ¿Hi ha aquí un dels impulsos ideològics del llibre?

I quarta: oh, les anècdotes! Telegràficament: Villatoro va tenir un torero a la família; el gran ídol del jove Vicenç era Joan Manuel Serrat; a les riuades del Vallès del 1962 una entreparenta seva originària també de Castro del Río (Còrdova) va ser la dona que va sortir a totes les fotos de la premsa amb Franco; són uns quants els qui defensen que Cervantes va concebre El Quixot a la presó de Castro; i sabeu d’on surt quillo? Doncs de la patrulla faiera terrassenca de Pedro y sus Chiquillos, els Chiquillos, els quillos.

Història, memòria, vida. La vida del sastre republicà Vicente Villatoro Porcel, un home de debò. Contada pel seu nét, escriptor.