ELS LLIBRES I LES COSES
Llegim 08/11/2014

La vida imita l’art, i no al revés

i
Ignasi Aragay
2 min

Aquesta setmana ha passat pel diari un vell conegut, el geògraf Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge, institució pionera que al març que ve celebrarà el seu desè aniversari. Enmig de retallades i ignoràncies, l’Observatori s’ha mantingut i ha fet feina. I ara mateix en parlo perquè la seva visita ha coincidit amb la lectura de La decadència de la mentida, d’Oscar Wilde, publicat per Quaderns Crema en traducció de Pau Cañigueral. El llibre és un diàleg entre el Vivian i el Cyril, a la biblioteca d’una casa de camp de Nottinghamshire. El Cyril entra a la sala i, animós, convida el Vivian a sortir a l’aire lliure, estirar-se a la gespa i gaudir de la natura. Llavors el Vivian enceta un apassionat al·legat a favor de l’art per l’art -com a creació de bellesa, com a mentida- i contra la idea que aquest imiti la natura.

“La Natura no és la gran mare que ens ha donat la vida. És una creació nostra i és dins el nostre cervell que pren vida. Les coses existeixen perquè les veiem i el que veiem i com ho veiem depèn de les arts que ens han influït. No és el mateix mirar una cosa que veure-la. No som capaços de veure un objecte fins que no n’apreciem la bellesa. Només llavors aquella cosa comença a existir. Ara la gent veu boires no perquè n’hi hagi, sinó perquè els poetes i els pintors els han ensenyat l’encant misteriós dels seus efectes. Potser hi ha hagut boira a Londres des de fa segles. M’atreviria a dir que n’hi ha hagut. Però ningú la veia i és per això que no en sabíem res. No va existir fins que l’Art la va inventar”.

Cal dir alguna cosa més? Quin Empordà reconeixíem abans de Pla i Dalí? Els quatre pins del Vallès fent un bosc espès se’ls va inventar Pere Quart. Com veuríem la muntanya de Montserrat sense Verdaguer i Maragall? I així podríem seguir. “La Vida imita l’Art molt més que l’Art imita la Vida”, conclou el Vivian d’Oscar Wilde. En el cas de Gaudí, tot es confon en una sorprenent simbiosi.

El paisatge és, sens dubte, una creació humana que adquireix personalitat quan és revelat a través de l’art. És més: cada cop queden menys espais de natura verge, i també aquests només passen a existir en el moment que reben l’impacte artístic de l’ull humà. Més enllà del pensament naturalista o ecològic, doncs, protegir el paisatge és defensar la mirada de l’artista.

stats