VAIG NOTANT COM polítics i comentaristes desubicats per com avança el procés, que abans l’ignoraven o se’n reien, comencen a agafar una actitud presumptament elitista, i sospitosament antidemocràtica, que és desconfiar de les masses. Ridiculitzar que és una massa. Descol·loca, ho entenc, que més d’un milió i mig de persones tres anys seguits aconsegueixi manifestacions exemplars de forma ordenada, cívica i alegre. Però els intents, subtils o barroers, de desmerèixer el grup, considerar-lo manipulat o adoctrinat, no només són ofensius. Delaten certes ignoràncies. La principal, ignorar-ne el comportament i composició. Que ho provin. Que hi entrin, d’incògnit, que en comprovin la transversalitat, pluralitat, diversitat. I llavors que ho comparin, amb coneixement de causa. Abans que algú consideri que els 350.000 assistents a la festa del Club Super3 també érem gent sense criteri, aviso que ser un d’ells és fantàstic (tot i que n’he viscut de més ben organitzades i amb millor so) pel que té d’integració en una de les masses menys uniformes que conec. Ens uneixen les cues, la criatura que ens hi ha portat (encara que fem veure que som nosaltres els que l’hi portem), però és un públic superdivers i superdispers. N’hi ha d’hipermotivats i de resignats, de caçaregals i de passotes, s’hi senten moltes llengües i accents, hi ha persones de zero a noranta anys, de totes les condicions socials i culturals. Entre la gent que s’integra feliçment en una massa, amb personalitat pròpia, sentit de l’humor i paciència, i la que es disfressa d’escollit per qui sap qui per desmerèixer comportaments col·lectius, no tinc cap dubte de amb qui em quedo. Uh, oh, no tinc por.
