Fàtima Pocapena arribava al seu moment de glòria. Encara no ho sabia ningú i per això frisava per convocar una roda de premsa per demostrar que ella no era cap enxufada del seu pare, sinó una pionera de la ciència catalana. Aquell matí de juliol, va entrar al seu despatx com si la impulsés la potència d’una planta nuclear tarragonina. Avesada a la seva lenta mala llet matinal, a la secretària de Fàtima Pocapena, que es deia Jénifer, la va sorprendre aquell posat espectacular.
- On vas tan accelerada, guarra? -li va preguntar, amb un somriure dolç.
- No t’importa, desgraciada -va respondre Fàtima Pocapena, amb un punt d’agrura matisat per la bona educació rebuda a les Dames Negres.
Va entrar al despatx i es va asseure a la seva cadira ergonòmica, orientada cap a un pal del Brasil que en teoria donava feng shui a l’estança (“ un palo, un paaaalooo! ”, solia cridar el Romualdo, el noi de manteniment). Quan va accedir a la direcció del Museu de les Relíquies de la Pàtria, el comentari comú va ser que Fàtima Pocapena havia assolit el càrrec mitjançant les influències del seu pare, el discret però honorable patriarca Feliu Pocapena. Ella sabia que no era així, perquè havia hagut de passar unes oposicions a les quals es va enfrontar amb rivals difícils: una vella funcionària d’Obres Públiques i Urbanisme que es moria de ganes d’un canvi de destinació, i un jove estudiant de Filologia Armènia que buscava la seva primera feina remunerada. Com que ella era llicenciada en Història de l’Art, això va ser decisiu perquè fos l’escollida. El seu pare, Feliu, no hi podia haver fet mai res, ni tenint en compte que era amic personal de l’aleshores president de la Generalitat.
El que sí que era veritat era que el mandat de Fàtima Pocapena al capdavant del Museu de les Relíquies de la Pàtria havia passat amb més pena que glòria: amb prou feines, i a força de subornar algun arqueòleg, havia aconseguit exhibir a les vitrines del museu un orinal de porcellana que podia haver usat Alejandro Lerroux i una diadema que va portar Montserrat Caballé a la coronació de Pere IV. Sempre que en parlava amb el seu home, el màrtir mallorquí Colau Arguimbau, que feia vint anys que vivia reclòs dins el paller d’una possessió de Santanyí, Fàtima Pocapena rebia la mateixa resposta:
- Bullirà el mar com la cassola al forn.
Aquesta vegada ho havia aconseguit. Aquell matí de juliol, la directora Pocapena obria per fi la capsa que contenia els dos tresors tan llargament anhelats: dos ossos que perfectament podien ser una falangeta de Guifré el Pelós i una tíbia de Ramon Llull.
