Publicitat
Publicitat

Guanyen els rànquings

Quan era petita i anava a l'escola postfranquista (poc post) els llibres de text presentaven al final de cada lliçó un requadre que en deien Resumen . Allò era el que havíem d'aprendre. Podíem prescindir de la resta. Era limitat, però pràctic. Després van passar mestres i anys i vaig ensopegar amb alguns professors d'institut que repudiaven aquests mètodes. I a la universitat, naturalment, no n'hi havia cap que volgués ni sentir-ne a parlar. Allà vaig descobrir fins i tot que els rànquings que pretenen establir, per exemple, quines són les millors pel·lícules de la història eren un invent del diable per aplanar-nos l'encefalograma a tots: també havíem de repudiar-los, hi vaig estar d'acord. Van passar més anys i van venir el segle XXI i les xarxes socials, i les llistes i els rànquings van guanyar la partida.

Queden alguns individus en alguns racons que s'aferren a la lectura de volums de més de cent pàgines, i de més de 200, de 300, de 400... i de tant en tant hi ha èxits comercials de mil pàgines -confesso que m'he empassat Jo confesso d'una glopada-. Però el que mana és el "com més esquemàtic, millor", tant per rebre com per donar: a la gent li agrada tant llegir llistes com contribuir a fer-ne. Ahir mateix, dues d'aquestes propostes regnaven al rànquing mundial dels TT de Twitter: #10bandsilove i #100thingsihate. Ja se sap que de l'amor a l'odi hi ha un pas i a Twitter totes les distàncies són més curtes. I la gent fa el que calgui per no avorrir-se -pobres, no tenien cap llibre a mà- i per fer-se veure: fins i tot, si cal, n'hi ha (@McFlyStarsLove, una tal Laura) que tenen la santa paciència de fer sencera la llista de les 100 coses (100!!!) que odien i, després, sense ni respirar, salten a recitar, tuit per tuit, les 10 bandes musicals que prefereixen. I encara hi ha gent que diu que la joventut no té valors ni objectius a la vida.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT