Jordi Tardà: “La meva vida no tindria sentit sense el rock”

BarcelonaDes del 1985, Jordi Tardà presenta Tarda Tardà, el programa radiofònic de rock més veterà d’Europa. L’espai, que es penja cada dissabte a la web de Catalunya Ràdio, acaba d’estrenar la trentena temporada.

Portes mitja vida fent aquest programa. Encara no te n’has cansat?

Al contrari! Jo tinc 59 anys, però els meus admirats Stones són més grans i continuen fent gires, concerts, discos... Si no em fan fora de Catalunya Ràdio, jo no marxaré!

Però ara el Tarda Tardà només s’emet per internet. Com és això?

És la manera d’evitar els problemes amb les transmissions esportives. Un dia tenia una entrevista concertada amb l’Eric Clapton, que en dóna poquíssimes i només en directe. Doncs el dia abans va haver-hi un canvi d’horari d’un partit entre l’Espanyol i l’Albacete i vaig haver de trucar al mànager i anul·lar-la. Em va dir: “No em diguis que la teva emissora dóna més importància a un Espanyol-Albacete que a una entrevista única a Europa amb l’Eric Clapton?” Per això vaig anar a parar voluntàriament a Catalunya Cultura, on la gent podia escoltar el Tarda Tardà independentment de qualsevol transmissió esportiva. Després es va convertir en iCat, que ara ha passat a internet. Però quedem-nos amb la part positiva: ens pot escoltar gent d’arreu del món.

I no trobes a faltar les ones?

Molt! Però els festius intersetmanals sí que som a Catalunya Ràdio.

Tens la sensació que els programes de música estan poc valorats?

El Tarda Tardà és el programa de rock més veterà de tot Europa, per tant no puc dir que Catalunya Ràdio hagi oblidat el rock. Ara, globalment és cert. La radiofórmula s’ha imposat i costa molt trobar programes especialitzats, que han acabat en mans dels mateixos músics, com Bob Dylan, que té el seu programa de ràdio. De discjòqueis especialitzats en rock en quedem pocs, però resistim!

¿Ha canviat gaire el programa des del primer dia?

Sí, ha anat evolucionant. Jo vaig començar a treballar a Catalunya Ràdio el febrer del 1983: dels que quedem en antena sóc el més antic de tota la Corporació. Llavors jo tenia diferents espais, però el Josep Cuní, que era el cap de programes, em va dir: “Ho posarem tot a la tarda i es dirà Tarda Tardà ”. Per tant, aquells quatre programes es van convertir en un, i des de llavors ens hem anat adaptant als temps. Ho hem fet evolucionar i ho hem fusionat tot en un programa del qual el que més m’agrada és l’homogeneïtat.

¿S’ha de ser un gran fan del rock per escoltar-lo?

Nosaltres no tenim sang a les venes, hi tenim rock, i alguns oients diuen que per ells el Tarda Tardà és com anar a missa. Però jo crec que qualsevol persona amb una sensibilitat musical oberta s’hi pot sentir a gust. Tenim una forquilla molt àmplia, des de Burt Bacharach fins a Miles Davis, passant per Metallica.

Què fareu per celebrar els 30 anys?

Hem incorporat tres redactors per poder cobrir els esdeveniments musicals més importants que passin arreu del món. De moment hem començat forts, amb una exclusiva mundial: vam ser l’únic programa de ràdio al món que va poder ser a l’estudi de gravació del nou disc dels U2, a Niça. Però encara en tindrem moltes més. I a més, si pels 25 anys vam fer una festassa i ens vam endur un avió d’oients a Nova York a concerts exclusius, a estudis de gravació i a cases de músics, enguany continuarem amb aquesta línia. Estem convençuts que els 30 anys els celebrarem igual o millor que els 25.

Fas un programa de música però no et limites a posar música, sinó que busques notícies, oi?

Sí, i hem tingut diversos honors en aquests 30 anys. Per exemple, quan vam dir que els Beatles supervivents estaven gravant noves cançons amb una cinta amb la veu de John Lennon. Se’ns va tirar al coll mig món fins que Paul McCartney ho va confirmar. La gent no ho sap, però qui servia el te als Beatles era un col·laborador del Tarda Tardà. O quan vam anunciar que a Freddie Mercury li quedaven poques hores per morir. També se’ns van tirar al coll, però jo havia estat el dia abans amb un íntim amic seu que l’havia estat vetllant. No hem viscut mai dels rumors, sempre parlem de temes contrastats. Jo vaig tenir la gran sort de treballar amb el Gay Mercader, que va obrir el mercat del rock a Espanya i Portugal, i gràcies a això tinc contactes de primeríssima mà.

T’has plantejat mai fer algun altre tipus de programa, més enllà del Tintín a la ràdio dels estius?

És que jo sóc un apassionat. Jo de petit no jugava: als 8 anys comprava discos i segrestava amics de l’escola, els tancava al despatx del meu pare i els obligava a llegir Tintín al Tibet i a escoltar els Stones. Eren unes tortures importants. He tingut la gran sort que he convertit la meva passió en la meva professió: he sigut promotor de concerts, he creat la Fira del Disc i el Museu del Rock... La meva vida sense el rock no té sentit. I sense el Tintín tampoc!

Tornarà a obrir el Museu del Rock?

He tingut moltes ofertes. La més interessant és de Brussel·les: m’han proposat fer una exposició de la meva col·lecció privada, que es patrimoni cultural de la Generalitat, a l’antic edifici de la borsa. La idea és fer-la i, si qualla, que es converteixi en un Museu del Rock.