‘El Mundo’ talla amb Pedrojota

BarcelonaSense despatx, sense càrrec de president de la revista La Aventura de la Historia, sense secretària, sense xòfer, sense escolta. RCS, el grup editor d’El Mundo, va decidir ahir acomiadar qui va ser-ne director fundador, Pedro J. Ramírez, i reclamar-li també 400.000 euros pels perjudicis que consideren que ha causat al rotatiu amb les seves declaracions de les últimes setmanes. Però la pregunta del milió és determinar si aquest acomiadament dóna via lliure a Ramírez per muntar un nou mitjà. L’acord signat quan el van destituir, al gener, fixava un termini de dos anys sense poder crear un nou mitjà. RCS vol que la clàusula segueixi vigent, cosa que implica un bloqueig de 15 mesos. L’afer, per tant, cuejarà els pròxims dies, però la mesura d’ahir sí que posa fi al fet insòlit de veure un director i un exdirector de diari barallant-se des de les pàgines del mateix rotatiu. Aquesta és una cronologia de les hostilitats que s’han creat.

22 d’octubre

“La mítica bola verda que durant un quart de segle va servir de reclam al quiosc ja no existeix. Millor així. Que s’ho confitin. Per això acabo de canviar el meu perfil a Twitter. On hi posava «Fundador, 25 anys director i columnista d’ El Mundo » ja només hi posa «periodista». És l’única cosa que sóc i només miraré endavant, lleuger d’emocions”. Així esclatava Pedro J. Ramírez al seu mur de Facebook. Protestava perquè no apareixia a la foto amb què el diari celebrava 25 anys al carrer -més de 24 anys sota la seva direcció-. A més, l’editorial suggeria que ell havia cedit el testimoni, quan el cert és que la seva sortida va ser una destitució no voluntària. L’al·ludit ho va explicar a Twitter en uns missatges que li comportarien oneroses conseqüències dies més tard.

25 d’octubre

El Mundo dedica les contraportades de dissabte a una entrevista informal. Aquell dia, n’apareix una de singular: és el mateix director del diari qui se sotmet al qüestionari. Casimiro García-Abadillo ho aprofita per llançar algunes invectives a qui va ser el seu cap durant 30 anys. De fet, el titular és “Ara som més incontrolables”, la qual cosa s’interpreta com a resposta a Ramírez per haver insinuat a Twitter que el diari fa el joc a Rajoy i Cospedal amb la corrupció. En una de les respostes, s’hi adreça directament: “El Pedro és el pare de la criatura. Molts el consideraven un diari d’autor. Ara el diari és més coral. M’agrada un diari que, d’aquí deu anys, la gent en digui El Mundo i no El diari del Casimiro. El Pedro muntarà un portal. Serà un gran competidor i ens obligarà a ser millors”. El periodista li demana si se sent molest per les últimes declaracions de Ramírez, i García-Abadillo ho nega: “Personalment, no. Ell és com un peix que el treus d’una peixera i el poses sobre la taula. Es mor. Ja no té aigua per viure. Seria més feliç tenint un mitjà propi”.

2 de novembre

Aprofitant la prerrogativa que té Ramírez de publicar un article dominical, envia una carta que no és sinó un dur article contra García-Abadillo, que va ser el seu número 2 des dels inicis d’ El Mundo. La columna suggereix que el seu successor té “relacions incestuoses” amb el poder, i revela: “En els meus últims mesos com a director em va sorprendre la presència física en el teu cercle íntim de l’omnipotent Sáenz de Santamaría i, com saps, les omissions a l’última entrevista a María Dolores de las Mentiras em van fer empipar molt”. Ramírez respon també irònicament a la frase de García-Abadillo, segons la qual no voldria que el diari fos recordat com el seu : “Noi, no se sap què ens pot caure del cel, però jo de tu tampoc no em preocuparia gaire. Francament, aquest perill no el veig”. Finalment, la columna revela que el grup editor li reclama 100.000 euros -argüint incompliment del contracte- pels tuits publicats la setmana anterior.

3 de novembre

Dilluns El Mundo publica un editorial atípic en el qual explica per què van publicar la carta-míssil de Ramírez -ho justifiquen en nom de la no censura que, al seu parer, distingeix el diari- i ho aprofita per llançar un missatge: “L’exdirector d’ El Mundo pot fer el que li doni la gana, excepte, com és natural, pretendre dirigir el diari des d’un altre despatx que no sigui el del director”.

6 de novembre

Dia de màxima tensió a la redacció d’ El Mundo. Casimiro García-Abadillo ha plantejat un ultimàtum al grup editor: o Pedro J. Ramírez deixa d’escriure-hi o ell abandona la direcció del rotatiu. Els periodistes del diari decideixen celebrar una assemblea l’endemà per demanar que es resolgui una situació que embruta la imatge del diari.

7 de novembre

Casimiro García-Abadillo comunica a la redacció, durant el matí, que diumenge no apareixerà la carta dominical que Ramírez publica sota l’epígraf El arponero ingenuo. L’assemblea es desactiva i no s’arriba a elaborar el comunicat públic que estava previst. Aquell dia, Pedro J. Ramírez explica a Twitter que ell pensa seguir enviant la carta, perquè el seu acord de destitució l’obliga a fer-ho. I mostra la seva sorpresa que s’anunciï que no es publicarà abans que l’actual responsable dels continguts l’hagi llegit.

8 de novembre

Ramírez envia la carta. En aquest cas no hi ha ni una sola referència a García-Abadillo i l’article és una repassada irònica i implacable contra Mariano Rajoy. Un cop rep la confirmació que la carta no apareixerà al diari, Pedrojota la publica aquella nit en una plataforma de blogs. En aquest punt, l’estratègia de Ramírez passa per enviar un text que aparentment no violenta l’actual director ni el grup editor, per evitar que el puguin acomiadar emparant-se en un conflicte directe.

10 de novembre

Pedrojota arremet de nou contra la línia editorial del seu diari, en aquest cas a compte del 9-N català. I hi barreja, de nou, les presumptes causes de la seva destitució. Ho fa al seu mur de Facebook: “L’editorial d’ El Mundo d’avui és la prova definitiva del rerefons polític de la meva destitució. De per què i per a què ja no sóc el director del diari que vaig fundar fa 25 anys. Diu que «ha quedat clar que l’estat de dret funciona». Ha-ha! I que «el govern ha actuat amb fermesa». Ha-ha-ha! Les últimes línies són l’expressió d’una rendició: «Rajoy ha de buscar a partir d’ara una solució política per a Catalunya perquè la llei, per ella mateixa, no és suficient per aturar una demanda d’independència que suma adeptes dia rere dia». Si jo hagués sigut el director mai no hauria publicat això en un dia com avui”.