01/05/2013

Pobrets, alegrets i líders

2 min

Sempre que es pregunta què és el primer que mires en algú, molts diuen les mans, com Raimon i les manicures diplomades. D'altres, els ulls, el somriure o la manera de caminar. Amb aquests últims hi coincideixo força, el caminar diu molt de nosaltres, sobretot quan entrem al bingo a mig matí. Encara que no és el caminar el primer que miro en un altre: el primer que li miro és la nòmina.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

No per la tafaneria de saber què guanya cadascú, sinó perquè les nòmines ens proporcionen una informació molt estimable sobre la nostra societat. Totes, les de les empreses públiques i les privades, les dels alts directius i les dels empleats més modestos, sumant-hi les dietes, els plusos, els triennis. Sense descuidar-nos els guanys dels amos i els dividends dels accionistes. Ja és proverbial la pregunta que es feia Josep Pla: "I això, qui ho paga?". Al costat d'aquesta qüestió tan pertinent, jo els proposo aquesta altra: "I això, com es cobra?". Com són les nòmines dels cambrers, els cuiners i els dependents de locals comercials, cadenes, multinacionals que fan bons beneficis. Hem acceptat resignats o indiferents que els empleats de l'hostaleria i el comerç tinguin un tracte de semiesclavatge, situació que també es dóna en molts altres sectors. Com el de les ràdios privades.

A El suplement de Catalunya Ràdio, que ha fet unes audiències magnífiques i per tant els felicitem i els untem el cos amb oli de lli (que no pateixin, és una metàfora), Empar Moliner suggeria que retallessin els sous de les estrelles i els directius. Alhora, dic jo posseït per l'esperit de Jaume Barberà, quan s'obtenen grans èxits arriba el moment d'apujar els sous. Fa estrany ser la ràdio líder, com repeteixen a cada moment els que tenen aquesta sort i mèrit, i continuar amb els sous baixos de sempre. Per coses com aquesta el capitalisme és tan distret.

stats