Publicitat
Publicitat

NOVETAT A CUATRO

Samanta Villar: "Donem l'emoció que hi ha darrere de la informació"

'Docutainment' "Entenc les crítiques que es fan però no les puc compartir" Orgull "Jo veig l'ampolla mig plena i em sembla una feina útil i necessària"

Aquesta mitjanit Cuatro estrena la tercera temporada del programa de reportatges Conexión Samanta , que presenta la periodista barcelonina Samanta Villar.

La segona temporada va tenir un 8,5% de quota i el canal n'hi dóna una tercera. Està satisfeta amb els resultats i amb la continuïtat?

Jo estic satisfeta amb la maneracom ha acabat funcionant el programa. Quan comences un format no sempre ho tens tot per la mà. Has d'anar esculpint-lo, com una pedra, i donar-li forma. Ara ja sabem quines històries volem explicar i com ho volem fer, i jo em sento més segura.

El primer reportatge de la tercera temporada és sobre nenes models. Què s'hi podrà veure? Sorprendrà?

És molt impactant. Les nenes comencen a desfilar per la passarel·la com dones adultes, amb una certa sexualització del comportament, i és bastant inquietant. I això, enmig d'un context molt competitiu, perquè és un concurs i volen guanyar. Fa posar la pell de gallina.

N'ha rodat un altre sobre bandes juvenils. En pot avançar res?

Hem viatjat al Salvador i ens hem endinsat en el món de les Maras. Probablement és un dels rodatges més perillosos que hem fet. Però el que més m'ha impactat han estat les històries que ens hi hem trobat. Casos en què la pobresa ha portat un noi a la Mara i a assassinar. Després, aquesta persona, que es pensava que no arribaria viva als 30 anys, s'adona que allò no és vida i intenta sortir d'aquell forat.

Als inicis del programa hi havia molta presència de famosos. Ara s'ha deixat de banda del tot, això?

Al principi ens vam centrar molt en personatges populars. Però, a poc a poc, hem derivat cap a les històries extraordinàries. Ens interessen les que protagonitza la gent coneguda, però també ens hem obert a les de la gent no coneguda. L'enfocament, però, sempre és el mateix. És el punt de vista de l'acompanyant. No en primera persona, però sí amb un punt de vista molt proper.

A 21 días era protagonista. En un segon pla, hi està més còmoda?

Estic contenta perquè és un pas més en la línia del docutainment , que és la barreja entre el documental i l'entreteniment. A 21 días era protagonista i aquí sóc acompanyant, però segueix sent aquest gènere en què presentem la informació d'una manera pedagògica. Ens fixem en l'emoció i en les sensacions, i això converteix el producte en pedagògic i interessant. L'espectador s'ho pot passar bé, però també reflexionar i reaccionar.

21 días la va convertir en una cara coneguda. La va aclaparar, això?

No, perquè la gent és amable. Indiscutiblement, 21 días va ser el punt d'inflexió. Jo sortia per televisió, però el 21 días va ser un boom i em va convertir en un personatge popular. Això té avantatges i inconvenients: t'has de controlar molt més i perds una part de la teva llibertat, però per una altra banda estàs en un aparador i entres en una altra lliga. Això et permet demanar fer coses que t'agraden i pressionar una mica els teus caps.

Com va encaixar les crítiques tan negatives que va rebre?

Les crítiques estan bé, són com un mirall. Ho he analitzat molt i entenc les crítiques que es fan, però no les puc compartir. En barrejar informació i entreteniment, i amb el periodista tenint un paper protagonista, aconseguim una cosa importantíssima: enmig de la sobreinformació que hi ha, donem l'emoció que hi ha al darrere de la informació. Jo veig l'ampolla mig plena i em sembla una feina útil i necessària. Es pot seguir fent com abans, aquesta és només una altra opció.

En el futur, li agradaria tornar a fer informació més clàssica, per exemple presentant un TN ? I presentar altres programes?

Ara per ara crec que encara no s'ha tancat el cicle de fer reportatges al carrer i amb formats més creatius. Queda molt més camí per recórrer. Però jo crec que en aquesta feina tot és cíclic. Hi haurà un moment en què em cansaré de fer reportatges al carrer i voldré fer una altra cosa, i no tanco les portes a res. Presentant un concurs o un reality , però, no m'hi veig perquè no ho sé fer. Crec que ho faria fatal. Admiro la gent que ho fa, però jo no tinc gens de gràcia, no sé fer això. I per fer-ho se n'ha de saber.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT