Susanna Griso: "He pensat molt seriosament a tornar a Catalunya"

Fa dotze anys que Susanna Griso treballa a Antena 3, i els últims cinc els ha passat presentant cada matí Espejo público . Cinc mesos després de guanyar el premi Ondas a la millor presentadora, i amb una audiència consolidada al voltant del 13% de share , a principis de maig es va confirmar que el programa continuarà en antena dos anys més. Probablement, seran els últims.

Espejo público ha renovat per dues temporades. Això demostra que les coses estan funcionant bé?

És una bona notícia i agraeixo la confiança de la cadena. Fa dotze anys que sóc a Antena 3, i la renovació suposa la consolidació d'un projecte que vam començar amb inquietud i inseguretat però que s'ha fet un forat als matins.

A què es devien aquests dubtes d'ara fa cinc anys?

En aquell moment, a primera hora del matí hi havia tertúlies polítiques molt estàtiques, que s'acabaven cap a les 10. Després començava un programa més orientat al públic femení. Nosaltres vam canviar l'estructura: vam proposar un programa que comença a les 9 i acaba gairebé a la 1 i que durant tot el matí prioritza la informació en directe. Sempre hem volgut ser on passen les coses amb connexions en directe. De fet, els millors registres d'audiència els fem coincidint amb grans esdeveniments. I no tenim un públic estrictament femení: molta gent mira el programa de la mateixa manera que podria escoltar la ràdio, i molts homes que a aquesta hora del matí no trobaven cap programa que els convencés s'han quedat amb nosaltres.

Tens la sensació que altres cadenes han copiat aquesta estructura?

Telecinco va prescindir de La mirada crítica i va fer un format similar al nostre, tot i que no és comparable. Ells estan molt basats en la informació del cor i els realities de la cadena. Nosaltres al cor hi destinem un percentatge molt petit, i mantenim l'aposta informativa de 9 a 1. Ells, en canvi, a quarts d'11 ja canvien.

Parleu sovint de temes socials en què és fàcil caure en el sensacionalisme. Com ho enfoqueu?

T'has de guiar per la intuïció. Jo crec que es pot parlar de tot: el més important és el to. És un programa en directe i no controles totes les situacions: se't pot escapar de les mans una entrevista o les preguntes d'un col·laborador, però m'he de guiar pel sentit comú. Procuro posar-me al lloc de l'espectador i empatitzar amb l'entrevistat. Algun cop m'he sentit incòmoda i he pensat que estava traspassant una línia vermella. I jo mateixa m'he frenat. Però la nostra voluntat en tractar aquests temes és aprendre coses, anar més enllà del titular. En un judici com el del cas Tous, per exemple, tenir un advocat que et digui quins són els límits de la legítima defensa és molt interessant. És el que més m'agrada d' Espejo público , que de tot en pots aprendre.

Abans d'aquest programa havies fet informatius. Hi tornaries?

Ara mateix estic molt còmoda amb el programa. M'he fet el format molt meu, i n'he après molt, ha estat una escola impressionant, perquè fas molts canvis de registre. En un informatiu ara m'hi sentiria constreta, se'm faria curt. Això sí, un format tan obert obliga a tenir molta cintura: no hi ha una escaleta tancada i cal improvisar molt sobre la marxa!

I no és molt cansat?

És esgotador. Em llevo a les 5 i a partir d'aquí és un non-stop . No se't pot escapar res! Jo els diaris me'ls menjo, però tot i així no me'ls acabo. A aquestes altures del curs ja hi arribo sota mínims, però un programa així és un privilegi, una oportunitat única que et permet començar amb un ministre i acabar amb un cantant. I ho vull aprofitar. Són els millors anys de la meva vida professional, els més enriquidors, i a més m'han deixat moltes alegries. Però algun dia me'n cansaré, segur.

Tens ganes de tornar a Catalunya?

Hi he estat pensant molt seriosament abans d'acceptar la renovació, durant moltes hores. Era el moment de plantejar-s'ho, però al final he apostat per seguir. Això sí, és qüestió de dos anys, màxim tres, que torni. De fet, vaig venir per tres anys! Però em faig molt a tot arreu: m'agrada viatjar, i si visqués a París, Londres o Nova York -la meva idea quan vaig començar periodisme era fer de corresponsal- també m'hi sentiria com a casa. Madrid és una ciutat molt seductora: la proximitat al poder fa que disfrutis. Tens la sensació que s'hi couen coses, i en tens els protagonistes al plató.