Els diputats deuen tenir avui el dit de tuitejar escaldat i els ànims per terra. Ahir es van passar el dia seguint el #dpgcat -el debat de política general de Catalunya- i comentant-lo a la xarxa per al poble i amb el poble. Res que se'ls pugui retreure, ans al contrari. Està bé que comencin a tenir el poble en compte cada dia i no només cada quatre anys. Però és possible que hagin fet tard. Ara és el poble qui no els té en compte a ells. I si els té en compte és, majoritàriament, per posar-los verds, sovint de manera injusta. És el que va passar ahir amb la notícia de l'Ara.cat que explicava la hiperactivitat piuladora que hi havia a l'hemicicle, amb els parlamentaris comentant el que es deia a la tribuna des de l'escó i amb l' smartphone a la mà. Com és natural, escombraven cap a casa, criticaven el rival i feien la pilota al seu portaveu. Però aquesta interacció virtual entre polítics i també entre polítics i tothom que vulgui -una forma de democràcia real- contribueix a fer el debat, si no més profund, sí més viu. Tanmateix, els comentaris publicats pels lectors eren molt crítics: tant, que la diputada del PSC Montse Capdevila (@montsect a Twitter) va respondre'ls i es va queixar de la "demagògia". Les crítiques censuraven l'ús de Twitter en plena sessió perquè ho consideraven irrespectuós i capriciós. Tractaven els polítics com nens malcriats que només juguen. O sigui que la tecnologia i la presència a la xarxa a totes hores de tots els polítics -les cares conegudes a través de Twitter van més enllà dels càrrecs orgànics i institucionals més alts: els followers són per a qui se'ls treballa- no han servit per acostar-los als ciutadans. No s'ha rebaixat aquest estat social que Montilla va batejar com a desafecció . El problema, per tant, no era de comunicació, senyories: de comunicació n'hi ha per donar i per vendre. Busquin el problema real. I no busquin gaire lluny.
