És més difícil publicar si ets escriptora?

BarcelonaL’escriptora Catherine Nichols explicava fa pocs dies a la web Jezebel un experiment. Havia enviat un manuscrit a 50 editorials. Primer ho va fer firmant amb el seu nom real i després amb el nom de George. Les respostes positives es van multiplicar per 8. Els adjectius, a l’hora de qualificar el seu escrit, també diferien. La Catherine era “massa poètica”, el George “emocionant”. ¿Al món editorial català hi ha aquests prejudicis? ¿Els homes tenen aprensió a la literatura femenina? ¿Hi ha un dèficit d’escriptores? Si en català hi ha més lectores (52%) que lectors (48%), per què les escriptores estan menys presents a les llibreries? I per què les dones reben menys premis?

Analitzem algunes xifres. En els últims 20 anys, el premi Ramon Llull l’han guanyat 12 homes i 8 dones; en el Josep Pla la diferència va de 16 a 4, i a la llista del Sant Joan només hi ha 2 dones en 20 anys. Una altra dada: entre els deu llibres de ficció més venuts en català de l’últim Sant Jordi només hi ha tres dones. I els ingressos, segons l’última enquesta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), també són clarament inferiors entre les escriptores. Al febrer, Ramon Mas i Ricard Planes, fundadors de l’editorial Males Herbes, feien una crida: volien captar veus femenines perquè s’havien adonat que no tenien dones a la seva col·lecció Distorsions.

Els prejudicis dels lectors

Alguns editors i algunes escriptores afirmen que als homes lectors els costa agafar de la prestatgeria un llibre escrit per una dona. Hi hagut i hi ha prejudicis. El 1959 un provocatiu Norman Mailer escrivia a Advertisments for myself : “Segur que la culpa és meva, però no sóc capaç de llegir llibres de dones. De fet, crec que no hi haurà cap escriptora que realment em provoqui fins que no hi hagi cap prostituta que decideixi explicar la seva història”. El mes passat l’editor Chus Visor, que forma part de diferents jurats, va indignar escriptors i escriptores en afirmar en una entrevista a El Mundo el següent: “Em sap greu, la poesia femenina a Espanya no està a l’altura de la masculina”.

“És molt més difícil publicar si ets escriptora i se’t valora diferent”, assegura l’escriptora, traductora i presidenta de l’AELC, Bel Olid. “No és un problema exclusiu dels editors, sinó que és un problema social. Les lectores llegeixen de tot, en canvi, més d’un 90% dels lectors prefereixen llibres protagonitzats per homes”, afegeix. En la seva opinió, l’origen de tot plegat és l’educació: “Molta gent pensa que en el món de la cultura no hi ha masclisme. S’equivoquen. Els jurats són bàsicament masculins i estem educats per valorar determinades coses”, reflexiona. “¿L’embaràs és un tema de dones i el càncer de pròstata un tema universal? Se’ns ha acostumat al fet que els temes universals són masculins. Els infants haurien de llegir més llibres amb protagonistes femenines per adonar-se que els seus problemes no són femenins sinó de persones”, diu.

Isabel Martí, editora de La Campana, afirma “rotundament” que no deixa de publicar mai cap escriptora per ser dona. “L’únic que interessa els editors és descobrir nous autors. No hi ha res que ens faci més feliços”, diu.L’editora d’Angle, Rosa Rey, apunta: “A l’hora de publicar nosaltres no ens plantegem si el llibre l’ha escrit una dona o un home. Al nostre catàleg hi ha moltes dones. És cert, però, que quan edites et planteges a quin públic pot agradar la novel·la, i hi ha certs prejudicis, com ara que hi ha una literatura escrita per a dones i només per a dones”, afegeix. Rey qüestiona què vol dir literatura femenina: “¿Ada Castells fa literatura de dones i Xavier Bosch no?”, planteja.

A les llistes dels millors llibres de l’any dels crítics literaris (altre cop, una majoria masculina) sol haver-hi presència mínima d’autores. Les dones són menys visibles, però en opinió de l’editor de Proa, Pòrtic i Empúries, Josep Lluch, no es deu al menyspreu dels editors. “Hi ha més lectores que lectors. Les autores que saben connectar amb el públic femení estan molt buscades. No seria coherent rebutjar un escrit només perquè és d’una dona. Però segurament hi ha més autors consolidats que no pas autores consolidades. És qüestió de temps. En la generació que ara té entre 30 i 40 anys hi ha més igualtat”.

Només un de cada deu autors en llengua catalana podia viure de la seva feina el 2013, segons l’AELC. Per tant, la majoria han de combinar l’escriptura amb una altra feina. Si a això hi afegim la maternitat o la família, ja són tres les feines a compaginar: “En molts casos els homes es tanquen al despatx i escriuen. En canvi les dones, moltes vegades, no poden tancar-se en una habitació. Crec que la dificultat no és tant publicar com el procés d’escriure”, opina l’escriptora Sílvia Soler. “No crec que una editorial rebutgi un manuscrit perquè el firmi una dona, però sí que és molt difícil que et publiquin si no et coneixen. Molts escriptors es donen a conèixer amb els premis, i els manuscrits s’entreguen amb pseudònim. Potser sí que com a dones hem de demostrar molt més que valem”, opina l’escriptora valenciana Gemma Pasqual.

Moltes autores s’han amagat darrere d’un nom d’home: Caterina Albert va guanyar els Jocs Florals d’Olot el 1898 amb La infanticida. La novel·la explica la història d’una noia que mata el seu fill acabat de néixer. Després de l’escàndol que es va produir quan es va saber que l’autor era una “senyoreta de l’Escala”, va decidir “masculinitzar-se” i firmar com a Victor Català. Hi ha altres autores que s’han canviat el nom: Mary Ann Evans firmava amb el nom de George Eliot; les germanes Brönte, amb diversos pseudònims; Armandine-Aurore-Lucie Dupin, amb el nom de George Sand, i Karen Blixen com Isak Dinesen. Qui s’ha masculinitzat el nom dos cops és J.K. Rowling: el primer va deixar de ser Joanne per publicar les aventures de Harry Potter a petició de l’editor, que creia que els nens no llegirien novel·les d’una dona. El segon va inventar el pseudònim Robert Galbraith per provar sort en la novel·la negra. Ja se sap: el crim és cosa d’homes.