Trobo la senyora de la botiga de la cantonada fent dissabte a la jardinera que té a tocar de la façana del seu establiment. Veient les plantes que conté, si en comptes d’una jardinera fos un gos diríem que és una jardinera petanera. La dona m’explica que de tant en tant la neteja a fons perquè com que l’Ajuntament no se’n ocupa allò acaba sent un niu de porqueria. A part de les fulles seques i les branques mortes, té una bossa de brossa plena de papers, burilles de cigarreta, llaunes de beguda... i un tornavís amb sang. De sobte parla més fluix, mira a banda i banda com vigilant i em diu que ha de procurar que no la vegi la Guàrdia Urbana, perquè si no la multen. “Ah, sí? -li dic jo-, ¿et multen per netejar una cosa que t’han posat a la porta de la teva botiga i que és un niu de brutícia?” “Sí, sí -em diu ella-, 200 euros”. Carai! “Però, a tu t’han multat, ja?”, pregunto encuriosit. “No, a mi no, però una veïna que un dia estava arreglant la jardinera que té davant del portal de ca seva m’ha dit que un urbà li va dir que si la tornava a veure fent-ho la multaria perquè allò era mobiliari urbà i no es pot tocar”.
Vaig marxar pensant que era tema per a un article que denunciés la incompetència de la burocràcia i bla, bla, bla. Però, com sant Pau caient del cavall, vaig aturar-me un moment i vaig dir-me a mi mateix: ¿i si la veïna s’ho ha inventat?¿I si qui s’ho va inventar va ser l’urbà perquè vés a saber què estava fent la veïna amb les plantes? Quina garantia tinc jo que això sigui cert? I després vaig mirar la portada d’ El Mundo d’ahir i vaig reflexionar sobre veritat i mentida.
