Escric moltes hores després d’haver llegit la portada de l’Abc on el ministre Fernández Díaz diu: “Hi ha risc que la frustració independentista degeneri en violència”. He procurat anar domesticant la ràbia i la indignació, la nàusea moral que m’ha ofegat al moment de veure-ho de bon matí. He passat un diumenge feliç al Penedès en companyia de famílies d’una coral infantil esplèndida, a la casa de colònies que porta el nom de la gran Marta Mata, he cantat i tot, per espantar els mals, hem dinat al costat del Museu Pau Casals al Vendrell, he mirat l’estàtua del mestre a la plaça i li he agraït un cop més el seu compromís amb la pau, he rellegit íntegre el dossier de filosofia #arapensem, he comptat fins a cent un parell de cops. I continuo pensant que les paraules del ministre són indecents, imprudents, injustes. Un ministre que predica la violència, que en fa profecia, un cas inaudit, sense precedents a cap país democràtic. Tant se val que el procés no pari de fer exhibicions mundials de civisme, el màxim responsable de la nostra seguretat, en lloc de fixar-se en els incidents a Madrid, a Blanquerna, o l’agressió feixista a Girona el 9-N, criminalitza sense base l’independentisme, com va acusar sense proves Xavier Trias, com ha fet perseguir els jutges pro consulta per la policia (vegeu la nostra exclusiva d’avui), com no ha aclarit els informes de la UDEF, com empaita els immigrants de Melilla. Quan Espanya sigui democràtica de debò, se sabrà tot i es jutjarà tot, també aquesta guerra bruta, seguríssim. Però, mentrestant, la perillosa conducta del ministre, inacceptable, per imprudent, per l’abús de poder, ens genera una altíssima inseguretat.
