CRÍTICA TV
Efímers 21/10/2014

El ‘30 minuts’ ens sacseja

i
Mònica Planas
2 min

Mentre la majoria dels espectadors vèiem el Salvados amb l’Oriol Junqueras a Sevilla Salvados (i rebentaven els audímetres el dia que l’Évole parlava del procés), a TV3 el programa estrella de la cadena celebrava els seus trenta anys. El 30 minuts emetia un reportatge extraordinari, molt dur i commovedor sobre els èxodes humans provocats per les guerres.

TV3 comet errors sovint. I aquests errors s’aprofiten per donar ales a aquells que consideren que la tele pública catalana ens manipula, és dolenta i emet sobretot contingut sobre la independència. Fins i tot ho insinuava en el Salvados gent que no ha vist mai TV3. Però a Espanya no hi ha cap altra tele que dediqui el seu prime time a aprofundir en una tragèdia tan bèstia com les seqüeles de les guerres arreu del món ni celebri amb aquesta contundència els seus aniversaris. Felicitats enormes doncs al 30 minuts perquè el reportatge Èxodes és un dels programes més impactants, sensibles, rigorosos i incòmodes que he vist en molt de temps.

La primera part del reportatge mostrava com viuen els sirians en diversos camps de refugiats. Cadascun amb les seves peculiaritats. Però en cada indret abordaven de manera diferent la lluita de les persones per mantenir la dignitat. A partir de detalls com etiquetar la canalla amb braçalets o caminar per anar a buscar aigua, es mostrava quina és la quotidianitat que va fent ferida, que marca per sempre les víctimes. Subtilment destacaven la mirada dels nens en aquest context. Les criatures com a simbolisme angoixant de la incertesa del futur.

La segona part del reportatge era magistral. Per als més emotius, imprescindible un clínex per eixugar alguna llàgrima. El nus a la gola no se l’estalvia ningú. El 30 minuts es retrobava amb víctimes de la Guerra de Bòsnia que van gravar vint anys enrere. Vam tornar a veure aquelles imatges devastadores de Sarajevo l’any 1994 en què uns pares ploraven a la vorera mentre la seva filla de nou anys marxava en un autobús a l’estranger per estalviar-li la guerra. Ara els han tornat a gravar. Igual que a moltes altres persones (sobretot dones). Demolidor observar-les ara mentre es veuen elles mateixes a la tele vint anys enrere, en plena guerra. El 30 minuts posa nom i acosta la lupa. Personalitza el drama, l’apropa a l’espectador que viu immunitzat per la sobredosi d’imatges de la guerra i, de cop, el sacseja. Les seves històries són desoladores. Igual que l’institut de segregació ètnica de Bòsnia i Hercegovina. Al primer pis els bosnians-musulmans, a la planta baixa els croats. I està prohibit comunicar-se. Es demostra com la reconstrucció després d’una guerra pot ser física però no emocional.

Si no vau veure Èxodes, recupereu-lo a la web. I deixeu que un programa honest com el 30 minuts manipuli una estona (i a fi de bé) la vostra ànima.

stats