Divendres a la nit Cuatro emetia un nou episodi d’ Hermano mayor, el programa que presenta Pedro García Aguado i on representa que arreglen la mala conducta de joves conflictius en només uns quants dies. Fan miracles. En aquest últim programa coneixíem el cas de la Dakota, una noia de dinous anys que semblava treta de la pel·lícula de L’exorcista. Semblava posseïda pel mateix Satanàs. La violència i els crits (molts passats de rosca) els projectava contra els seus pares, que malvivien atemorits per les amenaces de mort. La noia té problemes greus amb l’alcohol.
El visionat d’aquest programa provoca un nivell de tensió i agressivitat continguda que genera malestar. L’espectador acaba serrant les dents per contenir la ràbia que transmeten les imatges. La situació de conflicte s’allarga tant que es fa insuportable. Demana una predisposició al morbo i a la violència que no tota l’audiència sol estar disposada a concedir. Posa de molt mala llet. Hermano mayor juga amb un missatge hipòcrita: vol eradicar la violència però la gestiona televisivament de meravella i en dilata l’exposició en pantalla. Amb escassos minuts en tindríem prou per veure com són de greus els seus problemes i, en canvi, es dediquen a allargar més les escenes de ràbia que no pas les terapèutiques. No només l’adolescent és agressiu: el llenguatge audiovisual també. Creen una estètica que acompanyi i potenciï els excessos de la protagonista.
Divendres la Dakota va entrar en raó per art de màgia escoltant les recomanacions que li feia un advocat i una cançó que li recordava el seu germà mort i enfrontant-se a una professional del judo que amb unes quantes claus va demostrar-li que era vulnerable. I xic-xac, curat. A la següent escena apareix amb un vestit blanc angelical, un mocador rosa al coll i maquillada com qui va a un bateig. De fons sona una melodia suau i romàntica en comptes de la música rap i sorollosa amb què ens han martellejat durant tot el programa. I tema solucionat. Hermano mayor ven la idea que aquell problema existeix per simple mala sort d’uns pares dòcils i que García Aguado ho soluciona tot en una setmana fent una mena d’exorcisme mediàtic. La tele es converteix en un element redemptor després de supurar ràbia durant una hora. Però de fet són els participants, que coneixen el format i se senten psicològicament obligats a complir amb les expectatives del programa. Hermano mayor no explica que, un cop marxen les càmeres i han utilitzat les misèries d’una família, allà hi continua enquistada la mateixa merda que s’hi van trobar des d’un principi.
