Mariano Rajoy presenta en públic la seva mítica “nova reforma tributària”. A pesar que es tracta d’una vulgar (nova) pujada d’impostos a les classes mitjanes i d’una baixada d’impostos a les classes altes, quan acaba, als assistents els exploten les mans de tant aplaudir-lo. Esclar, els presents o bé són membres del Gobierno o bé de la cúpula del PP. ¿Què esperaven que passés al teatret de les unànimes comoditats escèniques muntat únicament per greixar l’aparell de propaganda, oi?
Però la cosa no és exclusiva d’aquesta gent, no. Allò que anomenem “el poder” viu instal·lat cada cop més en sales tancades on els uns parlen, els altres escolten i al final tots s’aplaudeixen entre si (i viceversa). Viuen al seu món de ficció i creen la seva pròpia fantasia per protegir-se de la realitat. Creuen que ignorant-la deixarà d’existir. Per això quan algun cop algú va al seu teatret i no actua fent el paper que ells han decidit que cal fer, s’enfaden molt. I aquest algú llavors és insultat i menyspreat. Home (i dona), només faltaria, com s’atreveix aquest algú a sortir del guió de la uniformitat? Aquí s’hi ve a aplaudir i punt. Qui és vostè per no fer-ho? Qui li ha donat permís per ser un dissident? No, no, perdoni, és que no ho ha entès. L’antic règim és un cercle tancat on els de sempre es passen el porró prenent les decisions que els convenen només a ells. I s’aplaudeixen molt fort per apagar el soroll que ve de fora. Per això cada cop estan més sols, resistint com poden i fent callar els que els assenyalen. Perquè, com tothom sap, qui assenyala no pot aplaudir. Li falten mans.
