Elies Pocapena va entrar dins la residència d’estiu de la família com una exhalació. S’havia posat el seu edema de cafeïna i desprenia una energia equiparable a la d’algú que realment tingués alguna cosa a fer en aquesta vida.
-Família, saludeu el crac de la casa! -va cridar, exultant.
El patriarca Feliu Pocapena, la matriarca Núria Pocapena i l’àvia Mercè Pocapena, que a les nou del matí escurava les últimes gotes d’una ampolla de ginebra Lobster’s, van aixecar tots tres els ulls de la taula de la cuina, on solien esmorzar cada dia. El patriarca Feliu es cruspia un ou poché amb salsitxetes escalfades; la matriarca ingeria una espectacular combinació de sucs d’hortalisses enriquides amb un complex vitamínic que li receptava el seu professor de ioga, el cosmopolita Aukhedermut Kalithesarak (mai no s’enrecordava exactament del nom), i tot plegat era una estampa d’harmonia, gespa ben retallada i cel assolellat.
-I ara, què t’agafa? -va preguntar l’àvia Mercè a l’eufòric Elies, que s’havia palplantat davant de la taula exhibint uns paperots dins la mà.
-La lliura pocapenesa -va resumir el nét-. He trobat el negoci definitiu per superar aquesta crisi.
La idea era senzilla: com que la falta de crèdit dificultava la circulació del diner, el que calia era inventar i imprimir moneda alternativa. Elies Pocapena, en companyia d’un amic seu de joventut amb el qual havien compartit jornades amb els activistes que okupaven un immoble del carrer Jesús del barri de Gràcia, havia detectat la mancança i hi havia trobat la solució: la lliura pocapenesa, que per dissimular una mica es diria dòlar barceloní. De moment només havia dissenyat el bitllet de dòlar barceloní (o de lliura pocapenesa), que per un costat presentava una foto del Floquet de Neu enfilat en un plataner de la Rambla, i per l’altre una imatge de l’alcalde Xavier Trias amb un text que deia: “Xuro que mai més tornaré a passar gana”.
-I això, per a què serveix, fill? -va inquirir el patriarca Feliu Pocapena.
-Però que no ho veieu? -va preguntar, desolat, l’hereu Elies Pocapena-. És una passa definitiva en el procés d’alliberament del poble català... És la baula que ens faltava dins la cadena evolutiva de la nostra ciutadania... La moneda ens farà lliures...
-Ets un ceballot -va sentenciar l’àvia Mercè, resolutiva.
-Gràcies, padrina -va respondre Elies Pocapena, encantat de la vida-. Et ve de gust una copa?
-És clar que sí -va aprovar l’anciana-. Però que no sigui Lobster’s, busca’m alguna ginebra amb botànics agredolços.
L’hereu Pocapena va assentir amb un somriure. Sabia que havia heretat el gen de l’emprenedoria.
