Republicà, d’esquerres, homosexual i poeta d’èxit. Aquests van ser els delictes que van condemnar Federico García Lorca a ser assassinat l’agost del 1936 al voral de la carretera que uneix Víznar i Alfacar. Eren dies en què els uns aixecaven el puny i els altres el braç i això ja era prou motiu per acabar a trets. La diferència és que els colpistes van poder enterrar els seus amb honors i els perdedors encara ara no saben on plorar els seus familiars.
Si Lorca hagués marxat a l’exili, potser ara podríem fer com amb Machado i, aprofitant el pas pel que fos el seu particular Cotlliure, aniríem al cementiri a deixar-li una flor, un poema escrit en un paper rebregat o, simplement, restaríem uns instants en silenci davant la seva tomba. Però Lorca va preferir refugiar-se a Granada perquè era “una ciutat més tranquil·la que Madrid”. I quan els colpistes van conquerir-la, van decidir eliminar-ne tot signe d’intel·ligència. Quan va adonar-se’n, Lorca va creure que estaria segur refugiant-se a casa de la família Rosales -Luis, el poeta, i José, cap de la Falange de las JONS a Granada-. Error. Ni l’actitud valenta de tots dos, que després els va valer dures represàlies del règim feixista, va impedir que Ramón Ruiz Alonso, exdiputat de la CEDA, i Juan Trescastro se l’enduguessin acusat de ser un espia soviètic. Un cop assassinat van falsificar una acta de defunció per atribuir la mort a “ferides de guerra”. La casa dels Rosales avui és un hotel que s’anuncia com el lloc “on Lorca va passar els seus últims dies”. Mentrestant, seguim sense saber on va passar les últimes hores.
