MÉS ENLLÀ
Efímers 21/07/2015

La muntanya santa on les dones estan prohibides

Mont Athos. La República Monàstica és una anomalia a Europa: hi viuen uns dos mil monjos repartits en una vintena de monestirs i no hi poden entrar ni les dones ni les vaques

3 min
La muntanya santa on les dones estan prohibides

No és fàcil entrar a la península del mont Athos. Has de demanar amb temps el diamonotirion, el salconduit que t’autoritza a passar uns dies a la Muntanya Santa, i no pots ser dona. La cosa ve de lluny, de l’any 1046, quan l’emperador bizantí Constantí IX va dictar l’ avaton, és a dir, la prohibició que hi entressin les dones. N’hi ha que diuen que va ser perquè els monjos poguessin meditar en pau, i n’hi ha que pensen que ho va fer perquè Athos és el jardí de la Mare de Déu i només ella hi pot ser present.

En qualsevol cas, queda clar que a Athos no hi ha dones. És una cosa que et crida l’atenció quan embarques a Uranòpolis al vaixell que et porta fins a Dafne, el port d’entrada a Athos. A bord no hi ha ni dones ni nens, només monjos barbuts i alguns pelegrins.

La costa, en la travessia fins a Dafne, és verge, amb oliveres arran de mar, boscos de pins, roques, cales temptadores i cap urbanització. Només de tant en tant apareix un dels vint monestirs de la Muntanya Santa. És, de fet, com un viatge en el temps, quan el Mediterrani encara era un paradís. A la punta de la península hi domina l’impressionant mont Athos, de 2.033 metres.

Un cop a Dafne, el més habitual és agafar l’autobús que va a Kariés, l’únic poble de la península. Allà es concentren unes poques botigues, alguna taverna, l’església del protos -la màxima autoritat de la península (religiosa, per descomptat)- i la parada d’on surten els minibusos que traslladen als monestirs els pelegrins que no volen anar a peu.

Aquests minibusos, bastant tronats, avancen per les pistes polsegoses de la península, amb un monjo al volant i amb la ràdio retransmetent la salmòdia d’una missa cantada. És el món d’Athos: sense dones, sense publicitat, sense internet i amb pocs cotxes. El temps hi passa tan lentament que fa uns anys al cantant Josep Tero el van fer fora d’un monestir quan va dir que era català. El pobre va haver de dormir sota una olivera perquè el monjo porter no oblidava que als inicis del segle XIV els almogàvers hi havien protagonitzat l’anomenada Venjança Catalana, saquejant i incendiant monestirs.

Va ser en un minibus que anava al monestir de Megisti Lavra on vaig conèixer el Giorgos, un hoteler de Creta que cada any, quan arribava el novembre, es regalava uns dies a Athos -“Per desconnectar de l’ambient turístic i retrobar-me a mi mateix”, deia.

Quan li vaig comentar al Giorgos que em costava acostumar-me al fet de no veure cap dona, va riure. “De fet -em va dir-, hi ha algunes dones que han trepitjat el mont Athos. Sense anar més lluny, no fa gaires mesos unes emigrants moldaves que anaven en barca van anar a parar a una platja de per aquí. Hi van acampar sense saber que era terra prohibida. Quan els monjos les van descobrir, les van dur fora de la península i el problema va quedar resolt”.

El Giorgos em va parlar també d’una emperadriu de Sèrbia que al segle XIV s’havia refugiat a Athos fugint d’una epidèmia. “Però no va posar mai els peus a terra, ja que la duien sempre en un palanquí”, em va aclarir.

L’escàndol més gran d’Athos va arribar als anys 30, quan una Miss Grècia que també seria Miss Europa, Aliki Diplarakou, va desembarcar en una platja d’Athos completament despullada. “Va ser un gran escàndol, una provocació -va puntualitzar el Giorgos-, i la revista Time va publicar un article sobre el tema titulat « The climax of sin »”.

Quan el minibus va arribar finalment a Megisti Lavra, no em vaig poder estar de fer una ullada al voltant, per veure si descobria alguna miss amagada. Però no, Athos continuava sent el lloc sense dones que ha sigut sempre, o almenys gairebé sempre.

stats