“AL MÓN HI HA BONES persones, i les bones persones no s’adonen exactament de com va el món. El meu pare pertanyia a aquesta categoria. Jo no sóc dolent, però no sóc bo”. Ho agafo de la interessantíssima entrevista que li fa Josep Maria Muñoz a L’Avenç a l’historiador italià Giovanni Levi, que pertany a la nissaga de Primo Levi ( Si això és un home ) i Carlo Levi ( Crist es va aturar a Èboli ). Qui era el pare? Doncs un “home molt moral” i un enginyer de l’Olivetti que va entrar a la resistència antifeixista en el grup Giustizia i Libertà (GL), del qual Giovanni va heretar les inicials. (Per cert, Giovanni Levi és el fundador i màxima figura, juntament amb Carlo Ginzburg, de la microhistòria).
Quan Giovanni Levi diu que ell no és bo vol dir que no és càndid, que no és ingenu, que no és rousseaunià, que ja no creu, com van fer molts homes i dones al segle XX, en les utopies. També diu, per exemple, que la maldat de Hitler i Stalin són molt diferents. I que la maldat de Berlusconi ha consistit a intuir el sentit profund del catolicisme antropològic italià, segons el qual allò sagrat és l’Església i no les institucions públiques, les quals són vistes com a necessàries però pecadores, dèbils, fins i tot enemigues. L’èxit de Berlusconi ha consistit a dir, més a menys: “Jo sóc la institució, però parlo malament de les institucions, entenc els que no paguen els impostos”. La democràcia cristiana feia el mateix però es confessava de tant en tant. I Renzi, què farà? Renzi, que no és dolent però tampoc és bo en el sentit que ho era el pare de Levi, representa la idea que l’esquerra és l’única que sap fer bé una política de dretes. Per superar el berlusconisme, a Levi ja li sembla bé. Però a casa nostra aquesta fase ja la vam passar amb el PSOE: va servir per girar full del franquisme, però mireu com ha acabat.
I bé: malgrat la seva candidesa, al món -i a la política- també necessitem persones bones bones de debò.
