"Quan els soldats de l'imperialisme defensen el Partenó, en realitat és el Partenó qui defensa l'imperialisme". La frase és de Jean-Paul Sartre. Avui ja no podem dir el mateix sobre la relació entre Grècia i Brussel·les. Els grecs han deshonrat el seu llegat clàssic: la desballestada societat grega actual, tan irresponsable amb la cosa pública, causaria vergonya als inventors de l'àgora democràtica i als antics déus que habitaven l'Acròpolis atenenca. Els grecs contemporanis van confiar que l'imperi europeu els salvaria del seu desordre, però Europa no és un imperi, sinó un assaig d'unitat en el temple de l'heterogènia lliga de tribus nacionals. I ara mateix la tribu hel·lena, molt lluny d'aquell Zeus disfressat d'atractiu toro blanc que va raptar la princesa Europa, fa més nosa que servei. S'ha acabat el rapte. Quant trigarà la madura però encara bella Europa a fugir del Partenó?
Traslladem l'esperit sartrià al cas casolà d'Eurovegas. No és que Mr. Sheldon Adelson ens vingui a rescatar, és Barcelona la que defensarà el pavelló d'Adelson: li donarà gratis pedigrí cultural, terrenys, públic, sol i platja, normatives a mida i el que faci falta. I tot amb aquella alegria i ingenuïtat que ens caracteritza als catalans acomplexats, de bona fe i, també cal dir-ho, sense un euro a la butxaca. Per això sembla que el favor ens el faci ell.
Donald Trump, el magnat immobiliari, ho ha dit clar i nord-americà: "Espanya és un lloc fabulós. És un gran país que té febre, i és el moment d'aprofitar-se'n". Trump ho veu com "una gran oportunitat" per als inversors internacionals: "Es pot aconseguir tot a canvi de res". Efectivament, regalarem l'ànima -i alguna cosa més- a l'amo de Las Vegas. Després d'anys d'esforç col·lectiu per dotar la marca Barcelona d'un segell original i de qualitat, i de cop, en un moment de pànic i desesperació, malbaratarem la feina.
Una ciutat no és una cosa que s'improvisa. És un artefacte complex, que va començar a assolir el punt d'ebullició ideal amb els grecs fa dos mil·lenis i mig. I com qualsevol creació humana, té una fragilitat intrínseca: a la mínima que et despistes, entres en un procés de degradació. Costa molt construir i molt poc destruir. Mireu, si no, què li va passar a la Barcelona del 1714: es va trigar un segle i mig a tornar a recuperar l'esplendor. Perquè la ciutat del segle XVII tenia un dinamisme envejable, molt lluny de la decadència que la historiografia ens havia venut fins no fa tant. Segons han calculat els experts a rastrejar les restes del Born i els arxius notarials, a les cases barcelonines de finals del 1600 hi havia unes 300.000 joies i objectes de plata.
El vuitè volum de la col·lecció municipal Barcelona 1700 , dirigida per Albert Garcia Espuche, està dedicat als interiors domèstics i descobreix una societat en ascens, dinàmica, que no tenia res a envejar a les ciutats europees coetànies. Sí que es detecta clarament, però, una característica que s'ha mantingut amb el temps: la manca d'ostentació. Per això, per exemple, les façanes dels patis interiors es tractaven amb més riquesa ornamental que les del carrer. El luxe era una qüestió íntima, de sala i alcova: "Digues en quin llit dorms i et diré quin és el teu nivell social". En els casos més benestants, els matalassos eren farcits de llana fina i folrats amb teles blaves i blanques, tenien capçals de noguera i pilars molt treballats, els coixins contenien plomes de gallina i oca, els llençols eren de tela de Gant, els cobrellits de tafetà...
Aquell era, en fi, l'esperit anti-Eurovegas, antiespeculació: el diner no s'exhibia, amb el diner no s'hi jugava. Els catalans de l'època no menyspreaven el diner perquè sabien que costa molt de guanyar, però precisament també per això no en feien ostentació.
