Adéu al descontrol de les armes?
Quan ho expliques, la gent no se sol creure que el comerç d'armes, amb el seu impressionant impacte humanitari, econòmic i social, estigui sotmès a menys controls que el comerç de productes alimentaris, culturals o de lleure. Però és ben veritat. Alguns països, no pas la majoria, tenen legislacions estatals. Hi ha acords regionals. Però no existeix una regulació mundial del comerç d'armes.
Podem fer interessants debats sobre per què això és així. Podem valorar que la defensa és gelosament guardada pels estats, que, per tant, són reticents a donar informació sobre transaccions d'armes. Podem intuir que la indústria militar té un pes prou significatiu per influir en els governs i evitar que posin bastons a les rodes a les seves activitats. I, esclar, podem considerar que tot és fruit d'una concepció equivocada de la seguretat, encara massa equiparada a pautes i esquemes militaristes. Però el que no podem fer de cap de les maneres és negar la importància de posar ordre al descontrol de les armes.
Les xifres parlen per si soles. Cada any més de mig milió de persones moren a causa de la violència armada. Moltes més són greument ferides o mutilades. Cada dia que deixem de fer-hi alguna cosa unes 1.500 persones perden la vida. No és que anem mancats d'estris de destrucció precisament: al món tenim vora 700 milions d'armes curtes i lleugeres. Això vol dir que per cada 10 ciutadanes i ciutadans hi ha una arma. I, per si fes falta, cada any aboquem 10.000 milions de munició nova...
El resultat de tota aquesta proliferació (moltes armes) i descontrol (facilitat per al seu comerç) és devastador. D'exemples, malauradament, n'hi ha molts: el règim sirià fa més d'un any que massacra, amb armes russes i xineses, una població que ja ha vist morir més de 16.000 persones. Els Estats Units critiquen Rússia i la Xina per abastir Síria però venen armes en grans quantitats a l'Aràbia Saudita, Egipte o Israel. Diversos països de la Unió Europea que van liderar, aplaudir o tolerar l'acció bèl·lica sobre Líbia havien venut de 2006 a 2009 1.300 milions d'euros en armes al Sr. Gaddafi, etc.
Vendre armes a un dictador que esclafa la seva població, vendre armes a països que estan en guerra o vendre armes a països amb economies precàries, sense sistema de salut i de desenvolupament, és una manera clara i activa de col·laborar amb la violència, la perpetuació de la pobresa i la vulneració dels drets humans. És hora de posar-hi ordre. De fer-hi alguna cosa. De prendre's seriosament la responsabilitat de defensar la vida de les persones.
Aquesta setmana, a la seu de les Nacions Unides a Nova York, ha començat una conferència diplomàtica crucial que ha d'abordar l'adopció d'un tractat mundial que reguli el comerç d'armes. Arribar aquí no ha estat fàcil: a mitjans dels 90 diverses ONG i premis Nobel de la pau van reclamar que s'establissin uns criteris d'obligat compliment per a tots els estats sobre el comerç d'armes. No serà fins a una dècada més tard, el 2006, que l'Assemblea General de les Nacions Unides aprova una declaració de suport a un tractat sobre comerç d'armes. Després que diversos grups d'experts i informes en validessin la viabilitat, el 2009 s'acorda iniciar un procés diplomàtic. Fetes les quatre reunions preparatòries previstes, ara és l'hora de la veritat.
Fins ara, una majoria d'estats d'Europa, Àfrica i l'Amèrica Central i del Sud han apostat per un tractat que sigui vinculant, que abraci totes les armes convencionals i que sigui explícit en no autoritzar les vendes d'armes que presentin un risc substancial de facilitar la vulneració dels drets humans. Uns pocs però potents governs (la Xina, Rússia, els Estats Units, el Pakistan, Egipte, etc.) pensen en un tractat merament orientatiu, que deixi fora les armes curtes i lleugeres (les principals responsables de la majoria de morts avui) i que no reculli els criteris de drets humans, desenvolupament, violència de gènere, etc. a l'hora d'autoritzar o denegar una venda d'armes.
La societat civil catalana i mundial ha fet un important treball durant tot aquest temps: donant a conèixer la problemàtica, fent propostes, acompanyant diplomàtics, denunciant governs, facilitant testimonis de víctimes, etc. I, la setmana passada, presentant un significatiu suport ciutadà i associatiu a la demanda d'un tractat robust i seriós. Ara és l'hora dels estats: tenen una gran oportunitat de trobar un marc d'acord, posar les armes sota control i ajudar a salvar vides humanes. No és poc.
