Publicitat
Publicitat

BÈSTIES QUE PARLEN

Aeroport

Encara ha estat de sort, ha triat la cua correcta i per una vegada s'ha estalviat la típica senyora que necessita passar quatre vegades sota l'escàner per adonar-se que s'ha de treure l'abric de pell d'animal mort, el penjoll indecentment ostentós i la bossa plena de pots, potets i perfums pudents.

Un cop passat el control s'asseu prop del taulell d'embarcament, preparat per abraonar-s'hi tot just anunciïn el vol. Al banc del davant hi ha un matrimoni anglès ple de pigues i de canalla, fent mans i mànigues per encabir un abric d'hivern dins la maleta de mà. Al seu costat la típica senyora amnèsica del control es torna a repassar en un mirallet una cara que malgrat el maquillatge no pot amagar dues operacions estètiques de més. Qui li crida més l'atenció, però, és un home de la seva quinta que mira absent un diari rebregat. Cada any se'l troba en aquest vol. Li fa gràcia perquè sembla la seva rèplica, els quatre pèls mal pentinats, l'abric negre salpebrat de caspa, les ulleres de miop plenes de ditades als vidres, el sobrepès que no té aturador. Una vegada fins i tot es van asseure plegats, però no es van dir res.

S'ha aixecat ràpid. Davant seu sols hi ha dues rosses espitregades i al seu darrere l'home familiar que somriu educadament. Ho té decidit, si avui s'asseu al seu costat li donarà conversa. Vés a saber, potser ell també torna de veure uns pares que es fan grans, potser també torna amb aquesta sensació de melangia postnadalenca tan difícil de pair que no tira avall ni amb tot el cava del món, potser també tragina cap a casa com cada any uns mitjons massa grans i uns calçotets massa petits que li ha cagat el tió, potser encara porta al damunt l'abraçada de la mare, aquella manera de mirar-lo tan seva quan s'acomiada i la seva veu a cau d'orella dient-li com de costum: "Truca quan arribis, fill meu".

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT