En el món de les tendències psicosocials, queda bé odiar el Cap d’Any i fins i tot dir allò de “Jo no em diverteixo quan toca”, però el Sant Joan és tota una altra cosa. Fins i tot el més professional de la contracultura pot passar-s’ho bé per Sant Joan sense perdre el prestigi. Sant Joan figura que és una festa autòctona, nostra, de l’ens o organisme anomenat Països Catalans (i demano perdó per haver fet llegir amb traïdoria aquest concepte als lectors més sensibles aprofitant que encara fan el mandra al llit). Vaja, que és una festa que ells no celebren, i això ens provoca un plus d’excitació slow food impossible d’evitar. I a més a més, durant aquesta festa encenem fogueres i tirem petards, cosa que fa que els nostres cosins més bèsties siguin benvinguts als sopars, perquè seran, per una nit, els ministres de la guerra. I són uns petards que no agraden a les tietes ni a les tertulianes. I, en conseqüència, les tertulianes, també tietes i també articulistes, escriuen als respectius diaris que els petards de la infantesa no eren tan continus, ni tan eixordadors, ni tan consumistes i que hem perdut el nord i que vivim a la societat del soroll (metàfora). En realitat és que ja no tenen nens a prop i s’han tornat irascibles i fan règim perpetu i es veu que la coca les embafa. I el cava (ara, ja, amb l’edat) els fa mal de cap.
“Quan podrem tirar els petards?”, van preguntar els éssers infantils. “Quan es faci fosc”, van contestar els éssers madurs. “I quan falta perquè es faci fosc?”, van insistir els éssers infantils. “Cinc hores”, van respondre els éssers madurs. “Cinc hores...!” van gemegar els éssers infantils. I van afegir: “I no podem tirar una ceba i prou?” I aleshores els éssers madurs van concedir: “Una i prou, va”. I aquesta conversa, empaquetada al cervell, la recordaran de grans, com jo recordo la meva, ara mateix, amb perfecta nostàlgia.
