Publicitat
Publicitat

Visca el sistema

Això de l'Urdangarin

Hi ha gent a qui li sap greu que un membre de la família reial espanyola es vegi esquitxat per un cas de corrupció política, com li succeeix ara al duc de Palma amb l'escàndol del Palma Arena. De fet, la vinculació d'Urdangarin amb el velòdrom més car i més corrupte del planeta era una cosa que sabia tothom i era profecia d'ençà que el jutge va imputar Jaume Matas i el va fer tornar dels EUA (on, curiosament, també és actualment Urdangarin) per prendre-li declaració, fa cosa de dos anys. Quan dic tothom, vull dir tothom que segueix aquesta mena d'històries, especialment a Mallorca, on els mitjans de comunicació van decidir esperar graciosament que fos el mateix jutge qui aixequés la llebre que ha romàs fins ara aturada (però a la vista de qui la volgués veure) dins una peça del sumari judicial.

I és lògic que hagi anat així: al cap i a la fi, als mitjans de comunicació (i menys als de Mallorca, illa privilegiada any rere any amb la presència estiuenca dels amics de can Borbó) segueix venint-los tan poc de gust com sempre causar disgust a la casa reial espanyola. Entre altres coses, perquè, com dèiem, a molta gent tampoc li agrada veure els components de tan distingida família mesclats en assumptes tèrbols. Els veuen com a garantia de moralitat i decència, i els sap greu que se'ls impliqui en la mena de coses desagradables que, dins l'imaginari del personal, queden reservades per als polítics, que per naturalesa i en contraposició, són mesquins i mereixedors de tota sospita. La família reial no. La família reial, i aquest és el secret del seu èxit, fa més de trenta anys que es presenta a la ciutadania com una família de conte meravellós, i per tant com un exemple immaculat de rectitud, honorabilitat i pulcritud. I la ciutadania ha comprat el conte, perquè a tothom li agrada tenir referents que no fallin i que li permetin conservar ni que sigui una engruna de la santa innocència infantil. Una institució preservada de tota malfiança, ni que sigui al preu d'una certa irracionalitat consentida. "¿Vols dir que això de l'Urdangarin deu ser veritat?", es pregunten alguns, amb una barreja d'estupor i incredulitat. Volen pensar que no, que no ho és. En fi, per a qui es pugui sentir interessat en un retrat menys complaent del que és habitual del rei Joan Carles i la seva família, recomanem la lectura del llibre d'Hèctor López Bofill Escac al rei, que es va publicar ja fa uns quants anys (enmig del clamorós silenci que s'acostuma a dispensar als discursos crítics sobre la borbonada), però que conserva encara tota la seva vigència.

Una vegada li vaig sentir dir a l'intel·lectual i polític Damià Pons que la família reial no és un dels principals vint-i-cinc problemes que tenim com a país. És ben cert, però també ho és que constitueix un emblema clar d'una democràcia tutelada, disminuïda i puerilitzada com ho és, encara, l'espanyola. Esperem (segurament és esperar massa) que la justícia sigui, aquest cop, menys pusil·lànime que l'opinió publicada.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT