Publicitat
Publicitat

Algú a l'altre costat

"El que és estrany és que, mort Semprún, no sembla que a l'altre costat hi hagi ningú més". El crític Xavier Pla concloïa amb aquesta frase, entre irònica i melancòlica, el seu article obituari de l'escriptor Jorge Semprún a l'ARA de fa dos dies. Irònica perquè el fet que no hi hagi ningú a l'altre costat no és estrany, sinó que fa prou temps que així s'ha consumat i, qui en dubti, pot comprovar-ho: hola?, hi ha algú? La resposta pot oscil·lar des d'un silenci gèlid fins a una confusa cridòria en què s'hi barregen des dels retrets fins als insults, passant per tota mena de tòpics i prejudicis. I melancòlica, no cal dir-ho, perquè és una llàstima que sigui així.

"Algú a l'altre costat" seria sinònim de la figura coneguda com a amic de Catalunya , que es pot descriure com un intel·lectual espanyol, amb poca o molta projecció internacional i una trajectòria de significada lluita antifranquista, que ha treballat per afavorir la interlocució cultural i política entre Espanya i Catalunya. Semprún segurament era l'últim mohicà d'aquesta nissaga, que té, com dèiem, una acotació òbvia en el temps: els amics de Catalunya van ser un producte necessàriament sorgit de les aigües, heteròclites i sempre remogudes, de la militància antifranquista. Per això van deixar de sorgir-ne amb la reinstauració de la democràcia, perquè es va sobreentendre que ja no feien falta. Va ser així que els amics de Catalunya van quedar reduïts a un grapat de figures venerables i més o menys totèmiques (Aranguren, Valverde, Tierno, Semprún i alguns més), mentre la interlocució entre el món cultural català i l'espanyol es tornava cada vegada més feble i atrabiliària. La configuració de l'estat de les autonomies, amb la dinàmica de compartiments estancs que comporta, també ha contribuït molt a un allunyament cada dia més notable, que finalment s'ha solidificat en una pilota de sentiments tan poc constructius com el recel, el menyspreu, l'animadversió o l'hostilitat pura i simple (obvio les sempre honroses excepcions individuals que es puguin oposar a aquest panorama).

No, no hi ha ningú a l'altra banda, ni ganes. Ni sembla tampoc que quedi ningú que pensi, com Semprún, en la idea d'una literatura europea transnacional, capaç de construir-se amb aportacions de literatures escrites en llengües d'àmplia demografia (com l'anglès, l'alemany, el francès i l'espanyol), però també amb les de les que no tenen tants de parlants (com el txec, el finès, el suec i el català). Naturalment, no es perd mai tot per un sol costat i caldria parlar molt dels errors i omissions comesos des de Catalunya, que han desembocat en aquesta mena d'apagada de comunicacions. Però qui ha tingut a les mans l'oportunitat de constituir-se com un estat realment plurinacional i plurilingüístic, respectuós amb la seva diversitat cultural, ha estat Espanya, i aquesta oportunitat s'ha tudat de manera lamentable. Com a mínim Jorge Semprún, que sí que hi era, a l'altra banda, ho lamentava profundament.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT