1 . AMENACES. José María Aznar és, sens dubte, la figura capital de la dreta espanyola des de la mort de Franco. Adolfo Suárez mai la va representar de veritat. Va ser sempre un estrany. I es va cremar en el procés de transició, en el qual mai va tenir l’autoritat suficient per mantenir junts els vells franquistes, els nous arribistes i els escassos demòcrates de tradició. Aznar va viure des de Castella i Lleó la travessia del desert de la dreta que va expiar les seves complicitats amb la dictadura amb un humiliant paper subaltern, de la mà de Fraga, d’Herrero i d’Hernández Mancha, durant l’apogeu del felipisme. Quan el 96 va guanyar al PSOE dels GAL i la corrupció, va retornar l’orgull a la dreta espanyola. Una barreja de patriotisme tradicional i neoliberalisme dogmàtic de convers li va servir per redimir la dreta i acabar amb la presumpta superioritat moral que l’esquerra exhibia des de la lluita contra la dictadura. Va buscar el cos a cos, sempre que li va caldre, amb un PSOE desconcertat per l’eclipsi de Felipe González, “ ni contigo, ni sin ti ”. Emborratxat pels deliris de grandesa, el seu desplegament de prepotència i arrogància el va dur a dividir Europa durant la Guerra de l’Iraq i el va allunyar de la ciutadania. Però agradava a una dreta amb cultura cabdillista, que sempre li agrairà que la tragués del pou.
Aznar acaba de declarar a El Tiempo de Bogotà que el govern espanyol ha d’aplicar una política a Catalunya “que delimiti, neutralitzi i acabi eliminant” el que és “una efervescència separatista forta”. Delimitar, neutralitzar, eliminar. Són paraules més pròpies d’una acció bèl·lica que de la política democràtica. Delimitar es pot entendre com crear una mena de cordó sanitari al voltant de l’independentisme. I potser aquest era el sentit de l’oferta frontista del PP als partits contraris a la independència, de la qual Unió i el PSC es van desmarcar ràpidament. Neutralitzar podria ser el que està fent Rajoy, utilitzant la legalitat per eludir el debat polític i impedir que el sobiranisme desplegui els seus plans. Però ¿ eliminar? En què pensa Aznar? ¿Com s’elimina una opció política que té un ampli suport al Parlament i al carrer? Un cop delimitat i neutralitzat (cosa que per ara no sembla aconseguida) l’enemic, es tracta d’asfixiar-lo? Per quins procediments? L’eliminació de l’adversari no forma part de la lògica democràtica. Se’l pot vèncer a les urnes, però per a això cal posar-les, i les urnes donen sempre noves oportunitats. Malament rai en democràcia quan els problemes es volen afrontar amb un llenguatge autoritari propi del passat. Que caigui tot l’imperi de la llei, diuen els seus intèrprets.
2 . RESISTÈNCIES. Rajoy ha anunciat la retirada del projecte de llei de l’avortament que Gallardón havia presentat com una autèntica croada, i el ministre ha dimitit. Una víctima més d’un president que sempre sobreviu a costa dels seus. Per una vegada, la ciutadania ha guanyat. Que serveixi d’exemple. Quan el PP va anunciar la llei, dintre d’un projecte global de restauració conservadora, ja comptava que l’esquerra i les organitzacions feministes posarien el crit al cel. Però no s’esperava la reacció del seu propi electorat, més liberal i més pragmàtic que el mateix govern. I ja se sap, quan hi ha risc de derrota electoral, els principis es fan flexibles. Ens van voler vendre la llei com una exigència moral davant de la degradació dels costums, com una qüestió gairebé de dignitat patriòtica i responsabilitat ètica. La resposta ciutadana va ser contundent i el PP ha oblidat ràpidament els seus valors sacrosants. L’Església ja no és el que era i ni tan sols té poder per fer quadrar la dreta. Tot són bones notícies.
