Publicitat
Publicitat

'Amor, no te llame amor'

"A mor, no te llame amor el que no te corresponda" . Aquests són els versos més famosos de l'obra de teatre El caballero de Olmedo , de Lope de Vega. La tragèdia del cavaller és situada pel dramaturg castellà al cor de la Castella que aleshores pesa, la que en ple Segle d'Or espanyol té consciència de ser el centre del món. És el moment del gran imperi de la Casa d'Àustria, el moment de l'expansió americana i de les guerres europees, des d'Itàlia fins als Països Baixos. Els terços de Flandes donen dies de glòria i res no sembla que pugui aturar la puixança castellana. És l'època en què el jesuïta Ribadeneyra assegura en els seus escrits que la raça castellana ha estat triada per Déu per depurar el món. Olmedo, per tant, compta. Olmedo és la villa de los siete días : Olmedo té set ponts, set esglésies, set pobles associats, set convents, set fonts i set arcs per entrar-hi. Olmedo, com el seu cavaller, es fa preguntes transcendents: " ¿qué es peor, vivir como deshonrado, o como desagradecido?" Ningú no sap, ni es pregunta, quantes botigues, o quantes indústries, o quants telers, o quantes aprestadores hi ha a Olmedo. No els calia ni aleshores ni ara. Avui, com en el temps en què l'argent americà i els emprèstits dels banquers europeus inundaven Castella per pagar els terços de Flandes i els ponts d'Olmedo, Espanya no feia preguntes. Galantejava i cobrava.

Ara fa pocs dies hem sabut que el ministre Blanco tirava endavant la licitació del TGV que ha d'anar d'Olmedo a Ourense. El PIB de la província de Valladolid, a la qual pertany Olmedo, és d'uns 12.000 milions d'euros l'any. El TGV es licita per més de 6.000 milions d'euros, és a dir, pel 50% del valor de tots els béns i serveis produïts per la província de Valladolid en un any. El PIB anual de la província d'Ourense és de poc més de 5.500 milions, és a dir, al voltant de 1.000 milions d'euros per sota del preu del TGV. El TGV el paguen els emprèstits amb els bancs europeus, els impostos catalans i els fons estructurals.

No fa gaires anys José María Aznar deia que des dels temps de Felip II mai Espanya no havia tingut tan de prestigi i influència. Aznar es delatava en esmentar el rei Felip i establia sense saber-ho un paral·lel perfecte: si la Castella imperial de finals del segle XVI basava la seva riquesa en la plata sud-americana, l'Espanya de finals del segle XX basava la recuperació en una altra plata: els fons estructurals europeus (bàsicament capital alemany i francès) i el manteniment d'un sistema fiscal colonial amb els Països Catalans. L'Espanya de González, d'Aznar i de ZP va revifar amb l'aportació de capital fresc procedent de la productivitat dels altres. Els diners no van ser invertits en capacitat productiva, sinó en una nova mena de terços: mà d'obra barata per a la construcció i sobredimensionament de l'administració.

Una altra part dels diners va servir per alimentar la grandeza enyorada: les grans terminals aeroportuàries, el trens d'alta velocitat que van d'enlloc a enlloc, les autovies pagades per tots nosaltres i que salten de Valladolid a Benavente, o d'Antequera a Sevilla. És una història ben coneguda pels catalans, però poc contextualitzada històricament: Espanya tan sols és viable explotant els altres. La resta, llevat d'algunes illes, és páramo . Espanya no es podia pagar el progrés fictici que ha experimentat. Ho ha fet a base de convertir l'espoliació fiscal i els fons estructurals en beneficència. D'aquí a molt poc no en restarà res de res.

L'any 1596 la corona castellana va fer fallida. La primera solució implantada va ser la d'augmentar els impostos i mantenir l'activitat militar, com si res no hagués passat. Espanya era forta, Espanya era respectada. Res no li podia passar. Amb un ajust n'hi havia prou. L'any 1607 Castella va tornar a declarar la suspensió de pagaments. El comerç amb Amèrica començava a ser monopolitzat per anglesos i holandesos. Castella no estava preparada per competir amb els estats emergents i s'esllanguia a marxes forçades, borratxa d' hidalguía . Espanya havia de renunciar als somnis imperials i començava un declivi demogràfic, social i econòmic que ha durat segles. Lope de Vega escrivia les seves obres de teatre i els seus sonets, i es fixava en l'assassinat d'Olmedo per parlar de l'amor, el declivi i el desamor.

L'Espanya de començaments del XVII i la de començaments del XXI s'assemblen molt. Sobretot s'hi assemblen els polítics espanyols, els que neguen l'evidència, els que tiren endavant projectes que no es poden pagar si no és ensorrant les possibilitats de les generacions que ens han de succeir. Immersos en el miratge del malbaratament dels bons anys 90 del segle passat, miratge pagat amb diners aliens, ara els costa acceptar la realitat i fan l'única cosa que saben fer: explotar allò que els queda, és a dir nosaltres, nacionals dels Països Catalans.

Amor, no te llame amor el que no te corresponda ... L'Espanya de matriu castellana ha mirat d'amagar-nos els versos antics. Ara sabem la veritat: són versos eterns.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT