Una excel·lent notícia és el disc que acaba de publicar la cantant Andrea Motis en companyia de Joan Chamorro, la composició de Joan Díaz i el coixí sonor de luxe del New Catalan Ensemble (NewCat, per abreujar). La catalana Andrea Motis, als seus divuit anys, ja s’ha convertit en una referència de primer nivell dins el món del jazz, i no tan sols a Catalunya ni a Espanya, sinó també amb mostres de projecció internacional cada dia més sòlides. A molts ens pot sorprendre que algú que va néixer l’any 1995, quan molts ja començàvem a perdre els cabells, ja s’hagi consolidat com una figura artística de tant de prestigi, però és que el món (afortunadament) de vegades gira molt aviat, i en algunes ocasions fins i tot ho fa en el bon sentit.
Andrea Motis s’havia donat a conèixer fins ara com una excepcional crooner dels estàndards del jazz de tota la vida, amb una veu encara lògicament jove però que ja ha assolit una maduresa òptima en el seu timbre, coloratura i recursos, i que només fa que anunciar que encara anirà a millor. El gran pas endavant que significa en la seva trajectòria Coses que es diuen, però que no es fan (aquest és el títol del nou disc) és doble: d’una banda, és la primera vegada que Andrea Motis no versiona material aliè, sinó que (gràcies als excel·lents oficis del NewCat i, particularment, de Joan Díaz) n’ofereix de propi. I, de l’altra, és també la primera vegada que Andrea Motis no canta en anglès (com obliguen els clàssics del gènere), sinó que ho fa en català, i fusionant la sonoritat del jazz amb la de la cobla catalana. El resultat és brillant, impressionant, estimulant.
Per cantar en català, Andrea Motis ha decidit recórrer a les paraules d’una colla de poetes. Algú dirà que el motiu del meu entusiasme per aquest disc es deu al fet que un dels poemes que s’hi musiquen és escrit per un servidor i, per descomptat, no puc deixar d’admetre que el fet de formar part d’aquest projecte és un d’aquests honors i d’aquestes alegries que, de tant en tant, et regalen la vida, la música i la literatura. Ara bé, que un dels poemes escollits per Motis sigui meu és l’única decisió discutible en un disc que reuneix textos de Joan Margarit, Enric Casasses, Manuel Forcano, Montserrat Abelló, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Ferrater o el grandíssim Joan Vinyoli, de qui enguany commemorem el centenari del seu naixement.
Joan Chamorro i el New Catalan Ensemble vesteixen les cançons que ha construït Joan Díaz (i que ell mateix acompanya elegantment al piano) amb un vestit de sons i suggeriments com els que només és capaç de suscitar la millor música, la que entra directa a les venes de l’esperit i que refusa qualsevol mena d’explicació, perquè senzillament ens millora la vida. Les paraules dels poemes, en la veu dolça però ferma d’Andrea Motis, prenen un nou significat, i ens recorden que, en el llenguatge de la tribu, l’emoció i l’estremiment també són possibles. Andrea Motis ens ha de regalar encara moltes obres mestres. De moment, gaudim d’aquesta.
