Publicitat
Publicitat

EL DIA QUE M'ESPERA

Àngel Pascual

Cap de cuina i propietari del restaurant Lluçanès, a la Barceloneta. Té una estrella Michelin i els diumenges treballa. També l'1 de maig

a quarts de 9 m'aixeco. Cada dia baixo al bar de sota casa i faig un cafè amb llet tot llegint el diari. I si tinc gana, també un entrepà de truita, que el fan molt bo. Llavors vaig cap al restaurant. Hi arribo a les 9.50, deu minuts abans que la resta del personal. Fem una primera reunió repassant el que hi ha previst per al dia i tothom es posa a preparar el mise en place (un terme francès que es fa servir per parlar de les salses, o els acompanyaments que es poden preparar a l'avançada). A un quart d'una parem i dinem. En el dinar de família de diumenge sempre hi ha arròs, el tipus varia en funció del que tenim a la cuina, de les miques de coses que han quedat i que cal consumir. Tenim entre 35 i 38 minuts per menjar i comença el servei. Tothom ja sap què ha de fer. Jo canto les comandes, reviso plats i vigilio que tot vagi com un rellotge. Normalment tot va com una seda, són canalla que treballa molt bé. La cuina és al centre del restaurant, així que també controlo la sala, i tothom pot veure què fem i com ho fem, transparència total. De tant en tant també s'acosta algun client a treure el nas, és molt enriquidor ser tan a prop. Estarem al restaurant fins a les 6. Llavors la meva dona, que és la maître i sommelier , i el meu fill de 16 anys, que els diumenges ve a donar un cop de mà, anem a casa i fem un vermut tardà. Després anirem al cine. El meu fill triarà la pel·lícula, d'acció o ciència-ficció. I després cap a casa, és l'únic dia que anem a dormir d'hora.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT