Hi ha persones que, sense proposar-s’ho, aconsegueixen resumir en la seva biografia l’esperit d’una època. És el cas del periodista Antoni Alemany, que dilluns va ingressar a la presó de Palma condemnat pels delictes de prevaricació, malversació i falsedat en document mercantil, tots vinculats al cas Palma Arena, pel qual l’expresident Jaume Matas ja fa més d’un mes que està reclòs a la presó de Segòvia. A la presó de Palma hi resideix la seva exsòcia Maria Antònia Munar, que va ser presidenta del Consell de Mallorca i del Parlament de les Balears. No cal dir que un país amb dues màximes autoritats dins la garjola per casos de corrupció pot sentir-se orgullós de si mateix.
Només hi ha una cosa pitjor que ser un personatge corrupte, i és ser un personatge corrupte i ridícul. Prevaricació, malversació i falsedat són tres paraules que condensen no tan sols la trajectòria de don Toni Alemany, sinó també el que ha estat el regiment de la cosa pública a les Balears durant més de trenta anys de suposada democràcia. Alemany no era més que un escrivent venal que redactava discursos per a Matas a preu de canari jove i després, com les foques, aplaudia els seus propis textos des de la seva columna del diari El Mundo (edició Balears), en aquells anys dirigit per Eduardo Inda, un altre individu que empata supèrbia amb obcecació.
Dins la seva visió de la realitat, don Toni estava convençut de ser un gran periodista. Tenia motius per pensar-ho: havia après a escriure la paraula anschluss (convençut que els pèrfids catalans volen fer el mateix amb les Balears que el que va fer Hitler amb Àustria l’any 1938), i també havia desenvolupat una certa habilitat per citar malament els idealistes alemanys, particularment Schiller i Schlegel. A més, dels seus anys d’estudiant de dret havia retingut les expressions llatines de iure i de facto, amb les quals solia arrebossar les seves emanacions periodístiques. Per si no fos prou, de tant en tant adquiria un bitllet barat d’avió per anar a comprar-se una americana i un parell de sabates a Londres. Des del seu punt de vista això el convertia en el mallorquí més cosmopolita des de Ramon Llull, que ell prefereix citar com a Raimundo Lulio.
El seu coneixement de la ciència jurídica, tanmateix, el va acabar perjudicant, atès que als jutges i els fiscals no els sol agradar que els tractin d’imbècils: és el que don Toni va fer repetidament i en públic durant el seu processament, sense oblidar-se mai d’exhibir un somriure entre insolent i autista. S’imaginava intocable, i sols era un titella excessivament grapejat. Ara compleix una condemna de dos anys i tres mesos, que es reduirà aviat per la seva edat (Alemany té 75 anys) i l’absència d’antecedents penals, només explicable perquè la justícia no va actuar abans amb ell. Ara bé: ningú li estalvia la glòria de culminar la seva carrera professional com la vergonya personificada del seu ofici. Enhorabona, don Toni.
