Publicitat
Publicitat

Aquest cop és Hayek qui té raó

Fa vuitanta anys, en el curs d'una crisi econòmica molt més greu que l'actual, dos economistes es van enfrontar èpicament al voltant de les seves causes i els seus remeis. El triomf de Keynes va decidir quin seria el pensament hegemònic en les següents dècades, i els que ara argumenten que l'atur està causat o agreujat per les retallades són deutors del seu pensament. El seu rival, Friedrich von Hayek, va pagar la seva derrota amb la marginació fins a l'obtenció del premi Nobel... de filosofia.

Essencialment, Keynes argumentava que en la gravíssima depressió que vivia Occident als anys 30, el pessimisme paralitzava qualsevol projecte empresarial, i que només una decidida acció de l'estat en forma d'obres públiques finançades amb deute seria capaç de restaurar l'activitat i la confiança. Hayek, en canvi, sostenia que la crisi era la conseqüència d'un excés d'inversió en els sectors equivocats finançada massa generosament per part de la banca durant l'eufòria que l'havia precedit, i que l'única conseqüència d'una acció com la proposada per Keynes seria ajornar el reequilibrament dolorós però automàtic del mercat. L'explicació de Hayek sobre les causes de la crisi era molt superior a la de Keynes (a qui, de fet, el tema no interessava), però ell va guanyar perquè deia el que la gent volia sentir: que era possible fer alguna cosa contra la crisi, fins a l'extrem que s'ha tendit a considerar que els programes d'obres públiques de Roosevelt i Hitler i els rearmaments d'Alemanya i el Japó van constituir eficaces polítiques anticrisi que demostrarien l'encert de la recepta keynesiana. En realitat, la dimensió del sector públic als anys 30 feia impossible un programa de prou dimensió per resultar eficaç i des dels anys 70 el consens acadèmic sobre la Gran Depressió no gira al voltant de la despesa pública sinó de les finances: la política monetària contractiva primer a la Gran Bretanya (1926) i després als EUA (1929) va convertir una contracció en la Gran Depressió, i els països que van expandir el crèdit des de bon inici no la van patir. És per evitar aquell error que aquesta vegada tant la Reserva Federal com el BCE han procedit a una expansió pràcticament il·limitada dels seus préstecs a la banca.

Però si el triomf intel·lectual de Keynes no va tenir impacte sobre l'evolució de la Gran Depressió, el seu pensament -convenientment reelaborat per generacions d'economistes menys dotats que ell- ha marcat la manera de gestionar les nostres economies i ha estat el causant de l'enorme creixement del deute públic: fins ara, subsisteix la convicció que qualsevol contracció econòmica pot ser vençuda a base de dèficits públics. Mentrestant, les doctrines de Hayek només han sobreviscut en petites cèl·lules marginades i sostingudes sobre la fe en les virtuts del mercat i les maldats dels governs.

Però paga la pena recuperar Hayek perquè, ara igual que aleshores, les seves explicacions sobre les causes de la crisi són encertades: un excés de liquiditat durant la primera dècada del segle XXI (conseqüència, al seu torn, de l'afany de les autoritats monetàries per evitar contraccions econòmiques i per emmascarar la pèrdua de capacitat adquisitiva dels assalariats sotmesos a la globalització) es va traduir en una enorme bombolla en el preu dels actius immobiliaris i un excés d'activitat constructora. La coincidència d'un conjunt de factors va fer que la bombolla i l'excés constructor fossin particularment aguts a Espanya: la generosa recepció de fons comunitaris, l'onada immigratòria, la laxitud de l'urbanisme, la cultura de la propietat de la vivenda... En els anys d'eufòria constructora (2002-2008, quan allò d' España va bien ) vam construir més vivendes que França, Itàlia i Alemanya juntes: un conjunt de països que quadruplica la població espanyola.

Ara i aquí, els sindicats, els empresaris individuals i el govern espanyol no sembla que esperin res més que l'autorització de Merkel per a una mica més d'endeutament perquè la cura no ens sigui tan amarga. Ens equivoquem de diagnòstic: no estem en la Gran Depressió dels anys 30. Llavors l'economia estava paralitzada i ara no ho està: tenim molts problemes, però segueixen venint turistes, seguim exportant vehicles i productes industrials i la renda per càpita només ha caigut uns quants punts. El problema de la major part d'Espanya (no del País Basc), és que hem fet massa habitatges i obres públiques. Aquest sector de l'economia ha desaparegut i no tornarà perquè a Espanya sobren habitatges i la demografia és la que és. El que ens cal no és més obra pública -que ens deixaria amb els mateixos aturats però amb més deute- sinó reindustrialitzar-nos. No és senzill ni ràpid, però com abans ens hi posem, abans hi arribarem; i, per cert, la indústria no és cosa del passat: Espanya produeix un 21% menys de vehicles que fa deu anys, però Alemanya un 7% més: nosaltres tenim un 23% d'atur, ells un 5%. La reforma laboral és un pas en la direcció correcta perquè permetrà millorar la competitivitat de les empreses industrials, però l'expansió del sector exigeix decisió i paciència; dissortadament, Hayek no tenia receptes per accelerar el procés.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT