AMadrid, a Mas, el tenien per un dels seus. I en part ho és: un nacionalista moderat, que va fer assumir el liberalisme econòmic a CiU, que va pactar amb el PP tot just arribar i que és un exponent a Catalunya de l’ establishment polític, contra el qual s’han desenvolupat els moviments socials recents. Cal rescatar un que és dels nostres. Ho ha escrit, amb la claredat que els polítics no es permeten, l’economista Luis Garicano: “Ara el senyor Rajoy ha d’oferir una via de sortida a Artur Mas que li permeti separar-se dels seus perillosos companys de viatge i abandonar la seva actual posició antisistema”. Mas antisistema és un oxímoron, només cal veure com es vesteix, es belluga i parla i com li agrada proclamar-se business friendly. Els seus perillosos socis són Unió, que sempre busca el centre desesperadament; ERC, que el més radical que té és el nom; ICV, model de discrepància pactista, i la CUP, que sí, és l’única menjabanquers i menjacorruptes, però amb un peu posat a les institucions. És cert que a l’origen del procés sobiranista hi ha l’esgotament del sistema CiU-PSC i que Mas va rebre un seriós avís a les eleccions del 2012. Però en erigir-lo com a enemic número 1, els que ara el volen rescatar han fet molt perquè fos possible una unitat d’acció entre estranys -òbviament transitòria-. Que no se sorprenguin que molts catalans vulguin marxar, si el sistema és tan estret.
