Publicitat
Publicitat

Atur, què s'hi pot fer

En dos articles anteriors he argumentat que cap de les solucions "fàcils" que habitualment es proposen per resoldre el problema de l'atur no és eficaç: ni la reforma laboral, ni l'estímul a l'activitat econòmica, ni la liberalització d'aquesta activitat, ni per descomptat el "repartiment" de la feina (la reducció de l'horari laboral). No pretenc haver fet cap descobriment, i perquè el tema és extraordinàriament difícil em va sorprendre que, en el seu dia, Artur Mas i Xavier Mena es proposessin reduir l'atur a la meitat en el curs de la legislatura. Mena, concretament, sembla que ho hauria qualificat de repte personal, mentre que Mas, més prudent, hauria dit que es tractava d'un objectiu de país.

El primer que ens hem de preguntar és què té de particular Espanya perquè el seu atur sigui el doble que el de la mitjana europea, el triple que Alemanya o quatre vegades el d'Àustria o Holanda. El lector em perdonarà si hi insisteixo: el problema no es resoldrà traduint la legislació laboral d'aquests països. Tampoc no és un problema genètic: no puc demostrar-ho, esclar, però estic convençut que els empresaris i els treballadors espanyols es comporten com els holandesos en les mateixes circumstàncies.

La primera peculiaritat espanyola és el seu historial econòmic. Espanya és un país que s'ha desenvolupat a batzegades: cada deu anys, després d'una expansió creditícia que ha estat impossible de sostenir, hem hagut de fer una devaluació (ara en toca una, que no sabem com fer) per sortir de la depressió. Cada un d'aquests episodis ha deixat una cicatriu en forma d'atur que mai no s'ha pogut reabsorbir. Si la banca no hagués embogit finançant la febre immobiliària, l'allau immigratòria no s'hauria produït, ara tindríem la meitat d'atur (el 85% dels llocs de treball perduts des del 2007 ho han estat a la construcció i a la seva indústria auxiliar) i encara estaríem edificant. En definitiva, el nostre problema és el del drogoaddicte, l'organisme del qual ha estat debilitat per una successió d'estímuls massa violents. Què cal fer? Bondat: quadrar els comptes públics, sanejar el sistema financer i mantenir-nos dins de l'euro amb l'esperança que sigui una moneda estable (per això, i contràriament a tants analistes, aplaudeixo la reticència alemanya a un BCE més alegre) i amb l'esperança també que els bancs alemanys hauran après la lliçó i no ens tornaran a facilitar massa diners massa alegrement. Dissortadament, aquest remei és lent; afortunadament, aquest remei és infal·lible: a la llarga, tornaran la confiança, la inversió i els llocs de treball.

El segon problema és el nostre sistema educatiu, però no perquè les nostres universitats no formin prou científics, sinó perquè els nivells elementals generen unes expectatives irreals. El conseller Mena repeteix dues reflexions molt sensates sobre l'atur. La primera, que una part molt important (més de la meitat, segons ell) dels nostres aturats són irrecuperables a causa de les seves aptituds (el que saben i el que no saben fer) i a les seves actituds (la predisposició a treballar de debò). La segona, la importància de la formació en competències industrials per garantir, més enllà de la legislació laboral, que una persona sempre estigui ocupada: un bon soldador o un bon tècnic en manteniment d'instal·lacions és una persona que sempre tindrà una bona feina, cosa que no es pot pronosticar d'un llicenciat en econòmiques o en comunicació audiovisual. Afegim un tercer element: la majoria dels llocs de treball que s'estan creant i que es crearan no requereixen qualificacions acadèmiques (giren al voltant de la dependència, la restauració i l'atenció al públic), però són monopolitzats per la immigració perquè els nostres aturats no volen acceptar-los. Aquestes idees ens donen la pista sobre la mancança fonamental del nostre sistema educatiu.

En el sistema alemany, com en l'austríac, els alumnes són segregats, en funció dels seus rendiments, als 10 anys; a Holanda ho són als 12. Nosaltres no ho fem fins als 16, quan els estudis deixen de ser obligatoris (si bé sembla que Rajoy vol avançar aquesta edat un any). Per què és important una segregació primerenca? Perquè és portadora de dos missatges als alumnes i als seus pares: que l'esforç és important i que no tothom tenim les mateixes aptituds i vocació. L'obsessió espanyola per tractar tots els alumnes com si fossin iguals prové d'un mite: que sense formació universitària els alumnes quedaran condemnats poc menys que a la marginació. Error: d'una banda, altres aptituds garanteixen millor un lloc de treball, i, de l'altra, molts llocs de treball exigeixen molt pocs estudis. En comptes d'obsessionar-nos per reduir el fracàs escolar entretenint dins l'ESO, barrejats amb els que poden i volen acabar a la universitat, els que volen formar-se (però no en matèries acadèmiques) i els que no volen formar-se de cap manera (i que només destorben els altres i s'hi formen expectatives falses que els condemnaran a l'atur), més valdria que el sistema els dirigís aviat o bé cap a una formació professional prestigiada o bé cap a uns llocs de treball que, encara que no requereixin qualificacions, són tan dignes o més que els altres.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT