En un inimitable article d’aquest dimecres, l’admirat tertulià Antoni Puigverd escriu sobre la confessió econòmico-andorrana del president Pujol, al qual, per cert, encara no hem anomenat Pare Coratge. En Puigverd ens regala aquesta frase lluminosa: “Si això [les comissions il·legals per finançar CDC i enriquir la família Pujol] es confirmés, seria molt difícil mantenir no ja la il·lusió dels que propugnen la consulta, sinó l’autoestima del catalanisme”.
No tinc cap mena d'"autoestima catalanista". Al contrari. Pateixo una mena d'"odi catalanesc" que es mereix demanar hora a qualsevol psiquiatre dels que cobren més de 50 euros per visita i et fan explicar el que sents a través dels ninos. Però sí que tinc “la il·lusió dels que propugnen la consulta”. I no veig per quina raó, per quins set sous, el cas Pujol me l’hauria de prendre.
Pensar que l’enriquiment il·lícit de la família Pujol és del tot incompatible i contrari a la il·lusió dels que propugnen la consulta és ridícul a menys que siguis d’aquests que afirmen que “els homes no poden fer dues coses a la vegada”. Per què l’enriquiment de la família Pujol no permet mantenir la il·lusió dels que propugnen la consulta i fins i tot l’autoestima del catalanisme? ¿És perquè tot el que esquitxa Jordi Pujol amb les mans corruptes es taca sigui el que sigui? Si una persona està treballant en una ONG i esclata el cas Pujol, ¿l’ONG resta bruta de per vida? Per què? ¿Perquè la corrupció ho taca tot? Fins a quin punt? Si Jordi Pujol és corrupte, ¿jo tinc dret a reivindicar els productes de proximitat i quilòmetre zero, per exemple? ¿O no hi tinc dret, perquè la corrupció de Jordi Pujol fa que aquests productes quedin tacats per sempre més? Que Jordi Pujol hagi delinquit afecta el procés. I, per tant, afecta l’existència de forats negres. Afecta la manera de fer l’amor de les fembres catalanes. Ho afecta tot. A menys que no afecti res.
