Opinió 23/09/2011

Ballant amb els BRICS

i
Cristina Gallach
3 min

Wen Jiabao, el carismàtic i eloqüent -tenint en compte els estàndards locals- primer ministre xinès, va aprofitar la reunió amb l'elit econòmica i financera mundial a la moderna Dailan, la Hong Kong del nord, per parlar més clarament que mai. Primer, estenent la mà: "La Xina està disposada a seguir donant un cop de mà. Seguirem invertint a Europa". Després, per afegir-hi dues condicions crucials: que reconeguin a la Xina l'estatut d'economia de mercat i que els europeus posin ordre a casa seva.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L'any 2001 la Xina va ser admesa a l'Organització Mundial del Comerç després d'una complexa negociació en què europeus i americans van demostrar el gran impacte d'una feina en comú. Aquella tardor, Pequín va palpar el que era la Unió Europea. La política comercial comuna va forçar-los a una negociació directa amb la Comissió Europea, que actuava en nom dels 15 països. L'entrada de la Xina a l'OMC va ser una de les decisions claus de l'inici de la dècada i va marcar el desenvolupament econòmic global.

La Xina va entrar-hi com a "economia no de mercat" per un període de 15 anys, fins que superés una sèrie de controls antidúmping molt severs. El primer ministre Wen intenta accelerar la història i aconseguir que, abans de deixar el càrrec, l'any vinent, s'aixequin les traves comercials al seu país. "Seria la manera de demostrar sinceritat, és el que es faria entre amics", va rematar la setmana passada.

Europa necessita ajuda ara, "els països europeus no són pobres -sosté William Rodhes, reconegut financer, durant dècades a la cúpula del Citigroup i famós pel llibre Banker to the world - però han de superar el seu desgavell fiscal i financer, que té conseqüències globals". Igual que Wen, també recomana als europeus fer un bon dissabte a casa. Més clar no pot ser, l'ajuda no serà de franc.

Menys d'una setmana després, l'economista en cap del Fons Monetari Internacional posava cara de circumstàncies en presentar l'informe econòmic anual. Va repartir llenya per a molts, però el dit acusador apuntava a Occident amb frases com: "Estem en una nova fase molt perillosa de l'economia global"; els riscos a la baixa "han augmentat perillosament"; acabar amb els dèficits "massa de pressa pot matar el creixement"... Va dir que "les indecisions han exacerbat la incertesa, les tensions financeres". I per rematar-ho: "Si la consolidació fiscal és massa ràpida, a costa dels ingressos de la gent que té una certa capacitat de consum, les grans economies podrien acabar paralitzades del tot". I al final, va afegir: "Tenim la impressió que els polítics van darrere dels mercats".

Els números parlen sols: aquest any 2011, els rics del món, Europa, Amèrica del Nord i el Japó, creixeran un raquític 1,5% del PIB. Els països emergents, en canvi, i malgrat que tots han tirat lleugerament a la baixa arrossegats per Europa, es mantenen immunitzats amb un creixement mitjà previst del 6,5%. En sobresurt la Xina, amb el 9,5%, i l'acompanyen l'Índia, 7,8%; Rússia, 4,1%; el Brasil, 3,8%, i Sud-àfrica , 3,6%.

No és estrany, doncs, que els dirigents d'aquests països aprofitin l'oportunitat, amb satisfacció poc dissimulada, per oferir ajuda, coordinant i, si cal, la compra de deute europeu. És cert que estan en situació de força. Cada dia més. L'anunci, de moment, sona una mica buit. No és gens clar que els BRICS puguin fer aquest pas de manera ràpida, a escala suficient per tenir impacte en els mercats, i sense res a canvi. La Xina ja ha posat les condicions sobre la taula. El Brasil, l'Índia i Sud-àfrica, a part d'exigir més obertura comercial, demanen reconeixement polític: ja són al G-20, però la clau cap al club dels grans és ser membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU.

Per a Europa, les opcions financeres d'estímul econòmic són limitadíssimes a causa dels plans de consolidació fiscal, imprescindibles per refermar l'euro i la credibilitat. La ronda comercial de Doha està aturada pel fre dels EUA, almenys fins després les eleccions del 2012. Poc marge queda a la UE que no sigui sortir a buscar oportunitats amb els BRICS directament . I si ens plantegem seriosament la demanda xinesa sobre l'economia de mercat? I un acord de lliure comerç amb l'Índia? O si explorem més mesures que ajudar Pretòria a consolidar el seu paper regional? O intentem rellançar les negociacions amb Rússia, bloquejades per la demanda de Moscou d'eliminar els visats? Totes aquestes mesures, complexes i difícils, obririen portes. Sobretot mercats.

Esgotades les parelles de ball a casa, s'ha de saltar a una pista més arriscada i perillosa. Quan és imprescindible moure el cos, agafes la parella que atansa la mà, encara que quan la miris de prop li vegis les orelles llargues i punxegudes. És l'única opció eficaç.

stats