Publicitat
Publicitat

Barack Kissinger Obama

Ho podria haver endevinat algú? Barack Obama ha resultat molt més destre a aplicar la política exterior de George W. Bush que el mateix Bush, però menys destre a aplicar la pròpia. Les raons, però, són evidents. A la seva manera, Obama ha aplicat l'estratègia apropiada per al país en la "guerra contra el terrorisme" de Bush. Es tracta d'una combinació localitzada i seriosa de la coordinació dels serveis d'intel·ligència arreu del món, assassinats selectius de terroristes coneguts i intervencions limitades -com a Líbia, on ha incidit eficaçment servint-se de les forces populars al territori, dels aliats i d'un ús prudent de la força dels EUA, de manera que finalment els costos i els riscos han estat baixos-. A Líbia, Obama ha estalviat vides humanes i ha donat als libis l'oportunitat de construir una societat més digna. Ara, el que en facin, d'aquesta oportunitat, és cosa seva. Encara ho dic amb cautela, però Obama ha fet el seu paper de manera extraordinària.

Sens dubte, Bush i Dick Cheney van creure que l'Iran i l'Afganistan serien justament operacions d'aquesta mena, limitades i puntuals. En canvi, van resultar operacions semblants a una hipoteca subprime, una petita despesa inicial i una gran bombolla al cap de cinc anys. Pensaven que podrien col·locar la casa abans no vencés la hipoteca. Però, per culpa, en part, de la seva incompetència i la mala planificació, els va costar massa encolomar la casa a uns nous propietaris i el preu que han hagut de pagar els EUA ha estat enorme. L'Iraq se'n pot acabar sortint més o menys bé però, encara que es convertís en Suïssa, ho hauríem pagat molt car. Diguem-ho clar: fins ara, com a comandant en cap de la guerra contra el terrorisme, Obama i el seu equip de seguretat nacional han estat molt més astuts, durs i eficients a mantenir la seguretat de l'estat que els adults que va substituir. De llarg, per això la gent gran del partit republicà té problemes per admetre-ho.

Però si Obama ha estat llest posant en pràctica la política antiterrorista de Bush, no ho ha fet tan bé amb la seva pròpia política exterior. El seu tractament diplomàtic del conflicte àrabo-israelià ha estat un desastre. Les seves esperances de diàleg amb l'Iran han fracassat. A més, Obama no ha fet tot el que calia per reunir una coalició internacional per apuntalar el despertar àrab, en llocs com ara Egipte, per tractar els reptes sorgits de la revolució. La seva aposta inicial per continuar a l'Afganistan podria haver estat fatal. Està en guerra dialèctica amb el Pakistan. La seva política pel que fa al canvi climàtic és una nosa invisible. I els xinesos i russos, freds i calculadors, encara que de tant en tant li piquen l'ullet, miren pels seus interessos sense gaire consideració per les preferències d'Obama. Per què?

Vull defensar Obama, no condemnar-lo. Cert, va ser ingenu, en valorar fins a quin punt el seu poder estel·lar, o el de la seva secretària d'Estat, serien immediatament acceptats per tothom. Però les frustracions d'Obama pel que fa a aconseguir un gran èxit no militar en política exterior tenen les arrels en un problema estructural més ampli, que explica també per què no hem produït cap secretari d'Estat dels que fan historia d'ençà del titans de la guerra freda Henry Kissinger, George Shultz i James Baker.

La raó: el món ha esdevingut més confús i els EUA han perdut relleu. Quan Kissinger, als 70, negociava al Pròxim Orient, només li calia convèncer tres persones per arribar a un acord: el dictador totpoderós de Síria, Hafiz al-Assad; el faraó egipci, Anwar al-Sadat, i una primera ministra israeliana amb una majoria abassegadora, Golda Meir.

Per fer història, en canvi, Obama i la secretària d'Estat Hillary Clinton han d'arrencar un acord d'un règim sirià en desintegració, un règim egipci desintegrat, una coalició de govern israeliana dèbil i difícil i un moviment palestí trencat en dos.

Ni tan sols ens prenem la molèstia de negociar amb el feble govern del Pakistan. Ens dirigim directament al comandament militar, que l'única cosa que vol és perpetuar la confrontació amb l'Índia (i explota l'Afganistan com a excusa), per justificar l'insaciable consum de recursos estatals de l'exèrcit pakistanès.

Fer història amb la diplomàcia "depèn d'arribar a pactes amb altres governs", diu Michael Mandelbaum, especialista en política exterior de la Universitat Johns Hopkins i autor del llibre That used to be us [Així és com érem]. "Però ara, per fer aquests tractes, hauríem de construir el govern adequat, i això no ho podem fer". En efecte, en molts aspectes candents, hem de construir el país, abans de començar a fer diplomàcia.

Molts estats sostinguts per la Guerra Freda cauen actualment. I, als estats més forts (com ara Rússia, la Xina i l'Iran), hi tenim menys influència, perquè la influència al capdavall és una funció de la força econòmica. Però mentre moltes empreses nord-americanes han esdevingut encara més fortes, el nostre govern està cobert de deutes. Un país endeutat com els EUA -amb inevitables retallades militars- borda sempre més fort que no mossega.

La millor manera de guanyar en influència sobre Rússia i l'Iran seria aplicar una política energètica que reduís el preu i la importància del petroli. L'única manera de guanyar influència en relació amb la Xina és incrementar els nostres estalvis i el nombre de joves amb estudis superiors -i exportar més i consumir menys-. No sembla pas que les coses vagin per aquí.

Per tant, mares, digueu als vostres fills que no aspirin a convertir-se en secretaris d'Estat o en presidents amb una gran política exterior; no cal mentre altres no hagin fet més feina de construcció del país a l'exterior i mentre nosaltres no n'hàgim fet a casa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT