Opinió 30/11/2014

Barcelona, el Vallès i...

i
Antoni Vives
3 min

Un dels moviments més intel·ligents i agosarats dels darrers temps és el protagonitzat per l’associació Via Vallès i per la Cecot. Acadèmics, intel·lectuals, professionals, sindicalistes i empresaris del Vallès es plantegen la necessitat de reconfigurar la presència orgànica del Vallès a Catalunya, sobretot en relació a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Que quedi clar que, parlant del Vallès, estic parlant tant de l’Oriental com de l’Occidental; és a dir, parlo d’una de les supercomarques més dinàmiques de tot Europa, i sens dubte un dels motors econòmics, socials i culturals dels Països Catalans.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Per mi el Vallès forma part necessària de l’àrea metropolitana de Barcelona. Que consti que he escrit àrea metropolitana en minúscules per no dur a confusió a ningú. Ara mateix no m’interessa tant parlar de la configuració orgànica d’una futura Àrea que incorpori el Vallès Oriental i l’Occidental a la seva estructura (i també el Maresme i el Garraf, per cert), sinó la veritable articulació de la ciutat real, la que ens dóna dimensió i capacitat competitiva amb el món i en el món.

La Barcelona real no s’entén sense Sabadell, sense Terrassa, sense Granollers..., però tampoc sense Mataró i Vilanova. Aquesta ciutat real de gairebé cinc milions d’habitants és la que tenim l’obligació de planificar i de vertebrar urgentment, recuperant la visió i l’ambició dels nostres rebesavis, que van plantejar-se la unió infraestructural de les ciutats esmentades perquè ja aleshores intuïen que la ciutat sobre la qual calia treballar per bastir benestar, prosperitat i cohesió social era aquesta, i no un conjunt desarticulat de petits boroughs que havien de viure d’esquena l’un de l’altre.

El que hem après durant el segle XX, tanmateix, és molt important: és possible articular la gran ciutat real sense renunciar a les identitats locals. És més: hem après a convertir suburbis potencials en veritables centres, generadors d’una àrea metropolitana rica en polaritats. Avui la potència de l’Hospitalet, de Cornellà, de Pallejà, de Sant Cugat o de Montcada i Reixac no s’entén sense la llibertat i l’autoreferenciació amb què aquests municipis han estat liderats durant els darrers gairebé quaranta anys. Cal dir, a més, que tots plegats hem après que era possible articular pertinences metropolitanes compartides, com per exemple passa en el cas de Montcada, una ciutat vallesana que avui és part essencial de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Ara que gosem mirar el present i el futur sense les restriccions intel·lectuals del passat, ara que per fi pensem el país en clau de plenitud, cal que ens proposem dotar Catalunya i el conjunt de la catalanitat d’un instrument urbà, d’una ciutat real que s’expliqui a ella mateixa i al món en la dimensió que s’ha d’explicar. Barcelona i l’Àrea Metropolitana no s’acaben en una vorera de Cerdanyola. El que hi ha a l’altra vorera forma part de la mateixa màquina de generació potencial de benestar i de cohesió social. Em sembla absolutament ridícul presentar Barcelona com una ciutat d’1,7 milions d’habitants, quan ni les infraestructures que la vertebren, ni l’economia que produeix i administra, ni la realitat acadèmica i el talent que genera i atrau no tenen res a veure amb els noranta quilòmetres quadrats que administrativament li corresponen. Barcelona, la Barcelona que el món contempla amb admiració, però que segueix tenint reptes enormes de cara a garantir la prosperitat present i futura, ha de ser pensada basant-se en la realitat d’ara i la del futur, i no en concepcions absolutament ultrapassades. El catalanisme ha pagat molt car el preu d’una mala aproximació a la realitat metropolitana de Barcelona, que ha arribat a retardar durant alguna dècada la incorporació del discurs metropolità al cor del discurs polític de la definició del que ha de ser el país. La llei de l’AMB del 2010 va canviar les coses. Ha arribat el temps de fer un nou pas endavant.

Contemplar el mapa dels buits infraestructurals, de les desconnexions territorials, de les dodecafonies urbanes, és contemplar el mapa de retirades i d’inhibicions intel·lectuals i polítiques que avui paguem molt cares.

El conjunt territorial que va de Mataró a Granollers, de Granollers a Terrassa i Sabadell, passant per Martorell i Vilanova i la Geltrú, amb Barcelona i l’Àrea Metropolitana al centre, ha de ser tractat com un tot integral, ha de ser pensat en clau de nova governança i ha de ser explicat a casa i al món com la nostra gran oportunitat per prosperar. No fer-ho serà sucumbir a la petitesa de mires, ara que sembla que per fi hem optat per l’ambició. Reflexions actives com la de Via Vallès i la Cecot són imprescindibles i marquen el camí. Seria una llàstima perdre l’oportunitat que per fi se’ns ofereix.

stats