Imaginem per un instant que anem amb vint anys de retard i que és aquest, l'estiu del 2012, quan Barcelona celebra els seus Jocs Olímpics. ¿Hauríem aconseguit que el català fos llengua oficial? ¿Algú s'imagina sa majestat el rei Joan Carles entrant a l'estadi de Montjuïc amb Els segadors com a música de fons? Quin suport financer i polític hauríem rebut, en els anys de preparació, dels governs d'Aznar i Zapatero? Què hauria escrit Pedro J. i tota la Brunete mediàtica? En realitat, la qüestió no és com s'hauria comportat Espanya durant els Jocs, sinó que directament no s'haurien fet aquí: l'aposta de l'Estat hauria estat Madrid. O això, o no s'haurien celebrat perquè Espanya ha perdut el prestigi guanyat a la sortida de la dictadura. Barcelona 92 va ser una excepció ben aprofitada, un magnífic error de la història, un miratge enlluernador, un agradable autoengany. L'esport de seleccions és política, i els Jocs són sempre, per a qui els organitza, un aparador nacional. ¿O no va quedar prou clar divendres a la cerimònia inaugural de Londres, o a la de Pequín el 2008? El 1992 Catalunya va fer un hàbil gol a l'Espanya que no havia despertat del mareig de la Transició, quan encara li pesava la mala consciència nacional. Ara no hauria colat. A tot estirar, hauríem fet un Jocs políticament intervinguts, econòmicament retallats, esportivament rojitzats .
