José Ramón Bauzá, l’home que en una sola legislatura ha aconseguit aconseguir de manera indiscutible el disputat títol de pitjor dirigent polític que han donat mai les Balears, ha decidit ratificar-se en aquest primer lloc del pòdium encarant una temporada preelectoral de la pitjor manera possible, que és barallant-se no tan sols amb els seus adversaris, sinó també (i sembla que de manera especialment acarnissada) amb els seus companys de files. No és que ens sembli malament, perquè sempre és entretingut veure com els dolents de la pel·lícula s’apallissen entre ells, però s’ha de destacar que Bauzá té una especial mala traça també a l’hora de dissenyar ràtzies dins del seu propi partit.
La paraula clau és primàries. Bauzá i el seu nucli duríssim, format per un sanedrí de personatges tan il·luminats com ell mateix, han decidit utilitzar aquest instrument de “democràcia interna” (disculpin la interrupció, ara he hagut de riure) per carregar-se tots aquells alcaldes que en un moment o altre de la desastrosa legislatura en curs han gosat plantejar ni que sigui una ombra de dubte sobre l’estil de govern del president, subtil com l’actitud d’un rinoceront desbocat. Molts peperos temen que la prepotència, la xuleria i l’obcecació de Bauzá acabi passant factura electoral al seu partit a les eleccions municipals i autonòmiques que s’han de celebrar el proper mes de maig. Doncs bé, Bauzá té molt clar què s’ha de fer amb aquestes veus crítiques: muntar un festival de primàries que serveixi per treure els alcaldes i regidors díscols i substituir-los per altres personatges que li siguin afins. Com afirma el mateix president, “l’important no són les persones, sinó el programa”. El problema és que, en aquest cas, el programa consta només de tres punts: el primer punt es diu José, el segon es titula Ramón i el tercer punt es resumeix en Bauzá.
L’abús de poder acostuma a ser el primer senyal dels dirigents ineptes, que amb el seu excés de zel per fer callar les contestacions internes només aconsegueixen atorgar-los més relleu. És el que està passant amb l’alcalde de Palma, Mateu Isern, un personatge irreversiblement mediocre que, tanmateix, per contrast amb la figura presidencial, està obtenint un gran predicament entre una multitud de persones que no el votaran mai. I succeeix una cosa semblant amb Cristòfol Soler, un home que va viure la vergonya de ser destituït de la presidència del Govern Balear pel seu propi grup parlamentari (el del PP), i que només se n’ha recordat en donar-se de baixa del partit divuit anys més tard de patir aquest atropellament, quan finalment ha entès que l’organització ja no li reservava cap més emolument públic.
Personatges d’una grisor infinita, sí, però en qualsevol cas fins i tot ells semblen preferibles a un Bauzá perdut dins l’irresoluble laberint format per les seves pors, les seves ambicions, els seus complexos i els seus deliris. Un còctel mortal de necessitat, que esperem que arrossegui el PP de les Balears al fangar que es mereix.
