Opinió 21/01/2011

Ben Ali ha creuat la riera

i
Xavier Roig
3 min

En un moment determinat, i per qüestions de feina, vaig tenir relacions amb el govern de Tunísia. Allí vaig conèixer i tractar el general Habib Ammar, un dels artífexs del cop d'estat del president Ben Ali. Arran del cop va esdevenir ministre de l'Interior. Abans havia controlat la policia, però. Un repressor professional. Quan el vaig conèixer ja no comandava la seguretat de l'Estat, però ho controlava tot. Tunísia era el seu territori, la seva finca. Res es bellugava sense la seva supervisió.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El cas és que, passat un temps, vaig topar amb ell a Sydney. Allí, se'm va enganxar, no me'l podia treure de sobre ni amb fum de sabatots. "Anem aquí!", "anem allí!". A Austràlia, lluny del seu territori, es trobava desorientat: no coneixia l'idioma, els costums eren molt diferents. Estava fora de context. L'espectacle em va sobtar. Aquell home, tan poderós al seu país, a Austràlia no era ningú. Vaig veure representada en ell la imatge del cacic del poble que, un cop ha creuat la riera, ja no pinta res. Aquella imatge no l'he poguda oblidar. I m'he adonat que, a Catalunya, i en el terreny econòmic, el fet constitueix una constant.

Curiosament, entre nosaltres, sempre s'ha considerat beneficiós un aspecte del franquisme que s'ha demostrat letal: l'exclusivitat del mercat intern espanyol. Franco va aconseguir que les empreses catalanes tinguessin dimensió espanyola. Només espanyola. I el que és més greu: va aconseguir que les ambicions del gran empresariat de l'època adoptessin dimensions espanyoles. La mentalitat predominant a casa nostra era i, en bona part, encara és, triomfar a Madrid si es vol esdevenir important -sobretot si es vol controlar Barcelona.

Però d'ençà de la mort de Franco tenen lloc quatre fenòmens consecutius importantíssims. 1. Espanya esdevé un estat democràtic autonòmic finançat, principalment, per Catalunya. Lògicament, aquesta, que és una de les causes d'empobriment del nostre país, mai no ha estat formalment denunciada pels empresaris dels quals parlava abans. 2. Aquesta mena de col·laboració, potser inconscient, però individualment interessada de l'empresariat català hereu del franquisme, permet que Madrid li prengui el lideratge econòmic a Barcelona (el pont aeri és el paradigma del que els dic, de com es pot construir un hub a Madrid amb la col·laboració entusiasta dels catalans). 3. Espanya s'incorpora a Europa i resulta que, pel que explicava més amunt, Catalunya no té empreses de dimensió europea, i confon el que és internacionalització amb el que en realitat és un nou mercat interior. I 4. Arran dels Jocs Olímpics, Barcelona cedeix el seu desenvolupament als capitostos turístics locals i comença així una etapa de fort sentiment antiproductiu. Aquest darrer fenomen és molt important, ja que conjumina un constant xovinisme popular barceloní amb l'estèril vocació de les elits d'exercir una mena de cocapitalitat d'Espanya. Seguint la tradició heretada del franquisme, els successors de l'empresariat català esdevenen fans de Pasqual Maragall, i passen a creure que només es poden fer negocis col·laborant amb al poder madrileny, que, mentrestant, riu i campa lliure perquè sap que a Espanya, de capital, només en volen una.

El país es troba avui amb dos tipus d'empreses grans. Unes són dinàmiques, de potencial sovint desconegut (el cas de Grífols, destapat per Wikileaks, és paradigmàtic). Funcionen perfectament a nivell individual i, justificadament, els asfixia l'atmosfera barcelonina. Però hi ha un altre tipus d'empresa o institució que continua amb els tics que he denunciat abans. Han organitzat la seva vida econòmica al voltant d'una política local molt profitosa per a les seves butxaques, però de vol ras. Aquestes empreses són les que em recorden el general Habib Ammar. Per fer-ho gràfic, podríem dir que estem davant d'empreses que han decidit mantenir el privilegi d'actuar sobre la totalitat dels clatells catalans (o espanyols, si Madrid dóna permís) en lloc de poder castigar l'1 per cent dels clatells de tot el món (ambició que no necessita el permís de ningú). Empreses que, si fóssim un estat evolucionat, hauríem d'acusar d'abús de posició dominant. Empreses que aquí ho dominen tot, però de les quals a París no hi trobaran els productes, ni les oficines bancàries, ni els diaris. Els seus gestors no necessiten més, perquè compten amb tots els privilegis que ofereix poder copar el territori ubicat entre les rieres del Besòs i el Llobregat.

El senyor Ben Ali ha marxat de Tunísia i, en conseqüència, ja no és ningú. Pel que fa a Catalunya, la capacitat de regenerar-nos i sortir de la crisi vindrà condicionada per la capacitat que tinguem de girar full. De demostrar que podem i volem arraconar el caciquisme que asfixia tantes i tantes iniciatives. La perspectiva del temps permet detectar per on ha viatjat fins ara la decadència del país -que, de moment, està vigent-. Sense canvis, cap millora serà possible.

stats