Arrencant de l'avinguda Jaffa comença Ben Iehuda, la zona de vianants més cèntrica de Jerusalem. Duu el nom d'Eliezer Itzak Perelman, en hebreu Ben Iehuda, nascut el gener del 1858 al poble lituà de Luzhki. Em demano si tota aquesta gent que ara s'hi belluga atrafegada, entrant i sortint de les nombroses botigues de la zona, la majoria turistes, saben que Ben Iehuda és el protagonista d'un miracle. No se m'acut un mot millor per explicar el que el seu patriotisme tenaç va aconseguir, remant contra el vent del derrotisme pessimista que l'envoltava: convertir l'hebreu de llengua morta per a la quotidianitat en idioma nacional d'un poble.
A partir dels 3 anys va començar a estudiar hebreu com a mesura indispensable per a la seva formació religiosa, ja que aquest idioma havia sobreviscut reduït només a l'ús litúrgic, com a llengua escrita, d'interès per als erudits i els cabalistes. Amb una salut sempre fràgil, el pare de l'hebreu modern anà a estudiar medicina a París i allà, als 21 anys, en un cafè del bulevard Montmartre, protagonitzà la primera conversa íntegra en aquesta llengua, sobre temes contemporanis, amb un amic també jueu.
S'abocà, llavors, a una ofensiva personal per a la resurrecció de la llengua, de vegades amb mesures dràstiques que generaven incomoditat, malestar i, sobretot, incomprensió, al seu entorn. Convençut que els jueus no serien mai un poble viu si no parlaven hebreu en el seu propi país, el 1881 emigrà a la terra dels seus avantpassats per fer-hi realitat el somni. Just desembarcat al port de Jaffa, s'adreçà en hebreu al canvista de diner, al fondista i a un traginer, constatant tots plegats que la conversa era possible. De llavors ençà, el seu entusiasme ja no va tenir aturador.
Amb la sola base dels 7.704 mots que formen el vocabulari de la Bíblia, es dedicà en cos i ànima a donar vida a una llengua morta i ja mai més no abandonà ni la tasca ni l'esperança. Hi incorporà neologismes per designar una realitat que no tenia cabuda en el repertori bíblic limitat, a partir de la influència de diferents idiomes. Fundà el Consell de la Llengua Hebrea (1890), precursor de l'Acadèmia actual, i deixà un llegat impressionant en els disset volums del Diccionari complet de l'hebreu antic i modern . Ideà tot un sistema d'aprenentatge i millora de l'idioma pensat per als infants, per als residents al país i els que hi acabaven d'arribar per fer de l'hebreu la llengua pública comuna de cohesió social i identitat civil.
El seu fill, Itamar Ben Avi, nascut el 1882 a Jerusalem, es va convertir en el primer infant de llengua materna hebrea de la història moderna, després de gairebé dos mil anys. Ben Iehuda va morir el desembre del 1922, pocs dies després del reconeixement, per part dels britànics, de l'hebreu com a llengua oficial dels jueus a la seva terra ancestral.
Avui és la llengua pública comuna a Israel, idioma oficial de l'estat, com també ho és l'àrab, i que es veuen acompanyats per l'anglès en els rètols oficials als carrers i llocs públics. Josep Pla resumia la funció cohesionadora de l'hebreu en la frase "L'hebreu contra Babel", davant el perill d'una dispersió lingüística capaç de provocar la incomprensió i l'absència d'un referent lingüístic públic, comú, nacional, entre una ciutadania procedent d'una setantena llarga de països, de tots els continents. El rus és avui la tercera llengua més parlada d'Israel en un calidoscopi idiomàtic en què també hi ha l'espanyol, el judeoespanyol, el polonès, el lituà, l'ucraïnès, el portuguès i el francès, entre altres, al costat del mític ídix.
A diferència d'Irlanda, però com a Albània, Bulgària i Finlàndia, la independència i la creació de l'estat propi assegurà la plenitud de la seva llengua nacional. Les ulpanim -escoles d'immersió a la llengua, la cultura i el país per a la població adulta- en garanteixen la continuïtat. Ho penso mentre cau la tarda a Jerusalem i un grup de joves, entre els quals dos soldats d'uniforme, ballen danses populars al bell mig de Ben Iehuda. Sona bé, la música.
