Publicitat
Publicitat

Benvinguts al tercer tripartit

I vet aquí un gos, vet aquí un gat i aquesta Espanya s'ha acabat. N'hi ha hagut prou que un jutge anònim llancés el llumí de la llengua a la benzina que el Tribunal Constitucional ens havia escampat perquè s'encengués la gran pira on ja cremen el consens, la Transició, el peix el cove i altres conceptes vells i secs que s'inflamen en un tres i no res.

Però el que és fascinant no és mirar el foc, sinó què diuen els que s'hi escalfen les mans. La notícia no era en el text predemocràtic del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sinó en les reaccions a l'escalf de la flama. L'emoció desbordada i sincera d'Alícia Sánchez- Camacho, celebrant la sentència com qui marca el gol de la seva vida, hauria estat l'estrella del dia si no arriba a ser per Oriol Pujol, que, més enllà de declarar la llengua un casus belli , confessava que el PP era el seu "company de viatge", una expressió que fins ara s'havia aconseguit evitar, ni que fos in extremis , de manera conscient i meticulosa.

Ha fet falta la gran cremà de la llengua perquè algú de CiU confessés per fi la veritat inconfessable de l'acord amb el PP, el tabú secret, el pacte que tothom sap que hi és però que ningú comenta, com les trobades furtives dels amants. I igual que passa amb els amors prohibits, el pecat ha aflorat només just abans de purgar-se. Ves per on, els amants que es van unir per l'economia corren ara el risc de separar-se per la llengua.

En plena discussió passional, la consellera Fernández Bozal, enviada de Duran al govern dels millors i punt intermedi entre Convergència i el PP, suggeria acatar la sentència, una idea curiosa si es té en compte que ni tan sols Caamaño, el seu homòleg estatal, no s'havia atrevit a anar tan lluny. De sobte, la consellera era més papista que el ministre.

I és que, com una nostàlgia del passat, comença ara el guirigall del tercer tripartit, això sí, més sofisticat i clandestí. Quan ja enyoràvem les disputes delicioses entre el PSC, ERC i IC, arriben Convergència, Unió i el PP per recordar-nos que la política és sempre el mateix conte interpretat per actors diferents. Cal un microscopi molt fi per trobar una sola similitud entre les reaccions a la sentència d'Irene Rigau, Duran i Lleida o Enric Millo. Convergència tendeix a la insubmissió, Unió tendeix a l'acatament i el PP tendeix a l'aixafament, tres vies que només convergeixen, mai més ben dit, a l'infinit de la política.

La realitat és tossuda. Quan tot estava preparat per al guió d'un gran pacte en el marc de l'eterna crisi, apareix l'incendi del sobiranisme i descobrim els dos amants i l'alcavota barallant-se a l'ombra de les flames. I el foc il·lumina el que ja sabíem: tot és relatiu excepte la llengua, fem el que fem sempre som tres, i som pocs i mal avinguts.

No n'aprendrem mai.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT