Bilbao i la bombolla de les tulipes
Bilbao. Un món a part. Si no fos perquè els diaris en parlen, la crisi espanyola ni s'hi notaria. El govern basc acaba de convocar oposicions per a més de 2.000 places de funcionari. El mateix govern ha fet una aposta pressupostària de dimensions envejables en R+D: les universitats treballen amb comoditat, fins i tot es barallen pels joves talents a base de fitxatges. L'ombra d'ETA es va difuminant: segueix el debat polític, però al carrer s'hi viu confiat. Ha passat la por. Tot això ho notes. Enmig del daltabaix peninsular, el País Basc funciona i mira el futur amb optimisme. Mai s'han sentit espanyols, esclar. Ara fins i tot se senten una mica alemanys. I molt de l'Athletic: als balcons de la Universitat de Deusto encara hi pengen, de punta a punta, banderes amb franges vermelles i blanques. Si haguessin guanyat, potser ja no hi serien, però com que van perdre, cal reforçar la moral.
La seva bombolla immobiliària ha estat més limitada. El sistema bancari aguanta i les grues segueixen treballant. Cada cop que viatges a Bilbao hi notes canvis. Places remodelades i edificis de nova planta, com el cèntric gratacel de vidre d'Iberdrola, que a peu de carrer, a l'interior, hi té un jardí artificial amb oliveres, un Mediterrani protegit del xirimiri . Amb uns amics, ens el mirem amb el nas enganxat als vidres. El vigilant no ens obre la porta. Això no és un museu, és un negoci privat.
Anem al Museu de Belles Arts, on no podrem veure l'exposició de gravats de Goya perquè la inauguren l'endemà. Sí que podem passejar per La maleta mexicana , que ja es va poder veure al MNAC. Lluís Companys hi apareix fotografiat al balcó de la Generalitat al costat del cònsol rus Vladímir Antónov-Ovsèienko: d'aspecte pulcre, cabells blancs clenxinats i ulleres d'intel·lectual, no sembla pas el que era. Era un autèntic assassí. S'ho podia permetre en un món en guerra. La mort senyorejava al dictat de les ideologies totalitàries. Amb mi o contra mi. Pobre Andreu Nin.
Fugim de la barbàrie i baixem a l'exposició permanent. Com que a fora plou, ens regalem un passeig distès per les sales que ja hem visitat en alguna altra ocasió. A la part de pintura holandesa, ens aturem en un petit quadre d'Andries Daniels, Gerro de flors amb tulipes (1620-1625). En aquells anys, Holanda va patir una de les primeres bombolles financeres de la història. Però el que es venia i es comprava com xurros no eren immobles, sinó tulipes. Sí, flors. L'especulació va arribar a extrems insospitats, fins al punt que la gent es venia les cases per comprar bulbs de tulipa. El resultat final va ser una fallida de dimensions catastròfiques. L'economia holandesa va trigar dècades a refer-se, però les tulipes s'hi van quedar fins a esdevenir un símbol nacional i un negoci que encara dura. John Kenneth Galbraith explica aquell episodi del segle XVII com una lliçó de manual. Una lliçó que persistim a oblidar.
Tornem al segle XXI. A Bilbao és primavera. Tot són brots verds, i no només des del punt de vista floral. Fins i tot funciona el teatre públic subvencionat. A la petita sala La Fundición, que celebra 25 anys de vida, hi actua la catalana Rosa Muñoz. Balla a cegues, buscant les músiques del seu passat, confiada. El públic som quatre gats, però a Euskadi hi ha diners per experimentar: R+D, educació, cultura, serveis públics... Aquesta és la música celestial que hi sona. Un autèntic concert, el concert que també necessitem a Catalunya.
Durant anys, els bascos ens han mirat amb enveja. La societat catalana funcionava i no estava dividida. No deu ser casual que el carrer on hi ha La Fundición tingui el nom que té: Francesc Macià. Ara ens toca a nosaltres aprendre d'ells.
