El dia 25 de maig estem cridats a votar al Parlament Europeu. Pel que sembla, hi pot haver un augment important dels partits euroescèptics, és a dir, dels partits que rebutgen en major o menor mesura la Unió Europea. Una de les causes del suport a aquests partits és, de ben segur, les conseqüències que han tingut les mesures d’ajust i austeritat imposades per Brussel·les als països que han presentat més problemes financers. També és cert que en el seu moment no es va dissenyar prou bé la unió monetària, i les disfuncions que s’han produït en els darrers anys no han contribuït prou a millorar la imatge de la Unió Europea.
No obstant, cal analitzar la Unió Europea des d’una perspectiva històrica per adonar-nos que el que necessitem és precisament més Europa. En aquestes eleccions per primera vegada el Parlament elegirà el president de la Unió Europea. Aquest és un pas més cap a la unió política i millora, en part, l’anomenat dèficit democràtic que pateix la Unió. Val a dir que el principal problema que avui dia té Europa és precisament que no és un autèntic govern federal, i que moltes de les mesures que s’han adoptat s’han pres sota una òptica de confederació, en què alguns estats membres han imposat els seus criteris. Ha estat el Consell, òrgan de representació dels estats, i no el Parlament, òrgan de representació dels ciutadans, el que ha impulsat a emprendre les importants mesures d’austeritat.
Tanmateix, per entendre que el balanç d’aquests 57 anys d’existència és totalment positiu, cal tenir present els orígens i el disseny que se’n va fer en el seu naixement. Quan el 1957, en virtut del Tractat de Roma, es creava la Comunitat Econòmica Europea -formada per sis països-, aquest embrió de la UE es va configurar com una entitat difícil de definir. Des d’un punt de vista jurídic era un híbrid entre organisme internacional i nivell de govern. Aquesta indeterminació era conseqüència dels objectius pels quals es va crear i, a la vegada, de les institucions que se li van atorgar. En concret, la CEE va néixer amb el propòsit de crear un mercat comú, com a mecanisme per aconseguir, posteriorment, nivells superiors d’integració econòmica a través d’una aproximació de les polítiques econòmiques dels diferents estats membres. Però, per aconseguir aquest primer objectiu n’hi havia prou constituint un organisme internacional que vetllés per al correcte funcionament d’aquesta unió duanera, com així ha passat en altres experiències d’unions duaneres.
En canvi, els Tractats constitutius van atorgar a la CEE una sèrie d’institucions pròpies d’una administració (Parlament, Consell, Comissió i Tribunal de Justícia) amb poders governamentals (legislatiu, executiu i judicial) i, a més, es va signar un pacte que tenia rang de Constitució (el Tractat de Roma). D’entre totes les institucions cal destacar el Parlament, l’òrgan de representació ciutadana que amb el temps ha passat a ser triat directament pels ciutadans europeus.
Aquesta voluntat de crear una entitat amb característiques de govern responia a la idea que els països signataris del Tractat de Roma desitjaven aconseguir una integració econòmica com a mitjà per aconseguir, finalment, una unió política, ja que tots els intents que hi havia hagut anteriorment a Europa d’arribar a una unió política sense passar per una unió econòmica havien fracassat. I el resultat havia estat, com sabem, l’esclat de dues guerres mundials en el continent europeu.
Per tant, des d’una visió històrica, cal dir que amb 57 anys s’ha avançat de manera espectacular en l’àmbit de la integració econòmica, que s’està aconseguint l’assoliment d’una unió monetària plena (amb la unió bancària) i que cada vegada estem més a prop d’aconseguir una veritable unió política. En aquest sentit, cal tenir present que les decisions que prenen les institucions europees cada vegada tenen més repercussió sobre les nostres vides quotidianes i, per tant, és molt important que els ciutadans anem a votar a les properes eleccions, per aconseguir fer de la Unió Europea un autèntic govern federal.
