Carles Casajuana: "La política ha envaït massa esferes de la societat"

Casajuana ha viscut en llocs tan diferents i llunyans com Malàisia, Nova York, les Filipines, l'Equador o Londres. Ha conegut el glamur de la vida diplomàtica, les recepcions com a ambaixador i els contactes amb els personatges més importants, però confessa que tot això no elimina l'enyor per la terra i la família. I tampoc fa desaparèixer la sensació de soledat que l'envaeix quan es desperta, una nit, a les fosques, i no sap on és. Acaba de tornar de Londres i encara manté la distància suficient per poder analitzar alguns dels defectes del país.

Vostè era l'ambaixador espanyol a Londres fins fa pocs mesos. ¿La vida dels diplomàtics és tan apassionant com molts creuen?

És molt rica i apassionant, sí, però també és molt dura, perquè renuncies a moltes coses. Renuncies a viure al teu país, a saber què faràs el divendres següent o reconèixer on ets quan et despertes a la nit. Un diplomàtic es passa moltes èpoques de la vida sense amics, perquè acaba d'arribar a un país que no coneix, i mentrestant es perd moltes coses de casa, de la família i els amics, i això té un cost personal molt alt. I també familiar, perquè jo m'enduc la família allà on vaig. I a vegades, quan tot just comences a entendre el lloc on vius, has de canviar.

Deu ser dur començar sempre de zero.

Sí, forma part d'aquest cost, però també és veritat que ser diplomàtic té uns grans avantatges. Sent ambaixador a Londres he conegut gent que no hauria somiat mai de conèixer, des d'escriptors fins a polítics passant per homes de negocis. Això és un gran privilegi.

¿I aquest món li dóna molt material literari per a les seves novel·les?

Sí, la vida diplomàtica m'ha donat molt material. Com a diplomàtic un ha de fer sempre un esforç per posar-se a la pell de l'altre, la feina t'hi obliga, tu has de negociar amb un senyor i t'has de posar a la seva pell per entendre'l. I això ho has de fer també quan escrius ficció, has de fer un esforç per crear personatges i històries perquè siguin creïbles.

Sempre havia volgut ser ambaixador?

No. Jo vaig estudiar dret i economia i no tenia ganes de posar-me a treballar després de la carrera. Vaig haver de buscar una excusa per no buscar feina i vaig optar per estudiar per ser diplomàtic, perquè era una oposició molt maca de preparar, eren coses d'història, literatura, economia, els idiomes eren importants... M'hi vaig ficar sense saber què passaria. I la vida m'ha portat per aquest camí.

Què li aporta el fet d'haver viscut en llocs tan diferents?

Una certa distància i tolerància. Un es torna molt més tolerant perquè veu coses diferents. Per exemple, el tema del vel. Després d'haver viscut en diferents llocs he entès que és una convenció d'uns indrets determinats. Crec que el que s'ha de discutir és si s'ha de transportar d'un lloc a l'altre. Potser seria millor que les persones s'adaptessin als costums de cada lloc, perquè són una forma d'integració social.

En el seu últim llibre, Un escàndol sense importància (Columna), tracta el tema de la corrupció, que està molt d'actualitat en aquests moments.

Sí, avui en dia en parlem molt perquè amb la gran festa que hi va haver van córrer molts diners i va créixer molt la corrupció. He estat quatre anys vivint a Anglaterra i m'he adonat que allà la justícia és més eficaç, més ràpida, i que ells no es resignen. Els britànics defensen els seus drets i es creuen sobirans, aquí no ens ho creiem. A més, aquí hi ha una certa resignació que acaba sent complicitat implícita, i això és molt dolent.

Com ha vist el país des de la llunyania?

Doncs he vist coses curioses que em preocupen, com que la vida dels partits polítics ha envaït massa esferes.

Com quines?

Em xoca que haguem de saber que els senyors del Tribunal Constitucional siguin d'un partit o d'un altre. Trobo que hi ha massa esferes dominades pels partits i seria molt millor reservar-les, sobretot la de la justícia, perquè si no acabarem polititzant fins i tot els sabaters.

Vostè va ser assessor del govern de Zapatero, a qui ara plouen crítiques per la seva gestió. Ho va fer tan malament?

No. Ara la situació és molt dura i el grau d'erosió dels governs és més alt. Potser d'aquí 10 anys ens començarem a adonar de les coses bones d'aquell govern, com l'empenta a la igualtat, el matrimoni homosexual o el tarannà respectuós que va introduir a la política. La història ho dirà, ara no es pot jutjar.