La senyora de Barcelona surt al balcó amb la bata de color blau cel (perquè avui fa fred, tu, avui sí que ja podem dir que ha arribat la tardor, que semblava que no havia d’arribar mai, és que el temps està boig). Els veïns del costat -dos germans solters- ja hi són. La casserolada és a les deu, però, per si de cas, ells s’hi posen abans. No fos cas que fessin tard. Nota: en dic casserolada i no pas cassolada perquè per mi (i, afortunadament, també pel DIEC) una cassolada és un menjar que s’ha cuinat d’un cop en una cassola. I per mi (però no pas pel DIEC) la cassola és fonamentalment de terrissa i la casserola fonamentalment de metall.
La senyora de la bata ha agafat la casserola més escarbotada que té, perquè no vol fer malbé “les bones”. És pensionista i no està per abonyegar casseroles. Els dos germans tenen cadascú una paella de tefló i una espàtula de fusta. Ja es veu que, sobretot, volen fer el gest, més que no pas soroll.
A poc a poc, com en un retaule, veig com els veïns del carrer surten als balcons. Quin tràmit tan curiós, aquest de les casserolades. Els protagonistes esperen l’hora tots dignes, expectants i greus, però també alegres. Noies, nens, i moltes senyores amb bata, com la que jo conec, que de cop se senten part de la història.
I aleshores es produeix el miracle. El senyor del bar de sota, un bar que es diu Los Bambinos i que és famós al barri per l’enrenou que mou sempre a deshores, surt a la porta. Admirat, contempla el veïnat. Els parroquians del bar, també surten. L’home entra a dins i en surt amb una paella i una forquilla. Es posa a picar amb entusiasme. És el que més pica. I quan tot s’acaba, comenta, a crits, perquè ell tot ho fa a crits: “¡Caramba! No sabía que en este barrio erais todos del Madrid. Con tanta ‘senyera’ creía que erais del Barça. Pues nada, nada. A celebrarlo ”.
