SEMPRE HI ERA i sempre igual. Feia molts anys que anava encorbat -potser tota la vida!-, que gastava una veu rogallosa, que de la seva seriositat et treia de sobte un franc somriure d'orella a orella. Era difícil enganxar-lo de mal humor. Lligava totes les salses literàries. Havia estat company de viatge de l'esquerra antifranquista i company de pacte cultural amb el democristià Joan Rigol. Era l'home pont per excel·lència: entre ideologies, entre cultures, entre llengües. Era una mena d'agnòstic ecumènic, respectuós i respectat. Sectari contra el sectarisme. Ara en diríem transversal. Li sortia de dins, li venia de família. Li interessaven més les idees que les creences. Castellet ha estat sobretot tolerància, savoir faire, simpatia, desapassionament, rigor, detallisme, amistat, señorío, complicitat.
Com a bon editor, li agradava més llegir que escriure. I conversar. Era un tafaner universal, un viatger. Per les seves mans, per la seva ploma, per la seva vida hi van passar -per citar només els que ja no hi són- d'Espriu a Octavio Paz, d'Aranguren a Josep Pla, els germans Goytisolo i Joan Fuster, José M. Valverde i Terenci Moix, Max Cahner i Gil de Biedma, Montalbán i Gabriel Ferrater, Sacristán i Rodoreda, Comín i Bastardes i Carles Barral i Alberti i Passolini i tants altres. Ha estat un seductor intel·lectual que s'ha deixat seduir per tots aquests monstres de la paraula. I s'ho ha passat bé mentre creava la primera gran editorial europea en català.
Castellet era qui millor podia explicar, des de la cultura i des de la intimitat, la Barcelona de la segona meitat del segle XX, la dels anys de la recuperació i eclosió de la cultura catalana, i la ciutat que ha estat, i segueix sent, literàriament bilingüe i cosmopolita. És qui millor ho podia fer i qui ho ha fet: ens queden els seus escenaris de la memòria, el seu testimoni i el seu bon record.
