Publicitat
Publicitat

Coses vistes per una 'outsider'

'Catalanpàuer'

Una de les raons per les quals m'encanta Nova York és perquè hi he trobat catalans collonuts. Gent d'intensitat, que no es conforma. L'Emma Reverter. La Lara Bonilla. El Jordi Graupera, amb menys cabells però més idees que quan el vaig conèixer a Barcelona. El gust d'anar al teatre amb el Jordi Galceran i d'anar a sopar amb la Núria Heras. O al River Cafe amb la Bibiana Ballbè, petada de riure quan els friquis del restaurant obliguen l'Albert Om a falcar-se una americana blau marí més inspirada en Abraham Lincoln que en Antoni Miró. Em va passar el mateix amb el Bernat Dedeu a La Grenouille, el restaurant preferit de Truman Capote.

la hillary gardner, que va néixer a Albuquerque però no en té cap culpa i en canvi s'emociona molt quan li dius: "Nena, tu no ets una guiri catalanoparlant, tu ets una catalana guiriparlant!" També tradueix a l'anglès obres de l'Esteve Soler (ell i la Marta Buchaca es colen als assajos de l'Almodóvar a Broadway i m'ho expliquen, ulls lluents).

el meu amic ramon, que sempre ve d'incògnit i sempre parlem d'espies. El Jordi Piqué, que venent bolis es va fer ric però conserva l'esperit desperta ferro de quan era pobre (una nit va fer esgarrifar una funcionària de la Generalitat tripartida assegurant que s'havia comprat un apartament a Central Park West només perquè li havien dit que a totes les dones que hi portés els caurien les calces a terra, i que es va quedar molt parat que no fos així... I va la bleda i s'ho creu!).

la bea cabezas, que acaba de guanyar el premi Carlemany. El David Pastor, que fa cine amb son germà Àlex. El Marc Bassets. El Borja Sitjà, que va dur el Peret al Lincoln Center i David Byrne el va anar a veure. El Santi Moix. El Miquel Tuson, científic i company de micro al programa de la Núria Coll a Catalunya Ràdio. Això dels científics mediàtics deu ser que s'encomana perquè també aquí a Nova York vaig conèixer el Salvador Macip, que amb una mà investiga el càncer i amb l'altra escriu no sé quants llibres, sorprenentment eixerits tots.

l'últim me l'envia des d'Anglaterra (replegament estratègic) i és una novel·la: El joc de Déu . Déu apareix a l'apartament d'un estudiant de Columbia tirant a postmodern i a gandul... Ara, quin bé de Déu: renega i tot. Em recorda una discussió amb el Melcion Mateu, una tarda a NYU. Parlàvem de mossèn Cinto i ell el trobava sublim però tronat. La religió ja no interessa, deia. Segur? Si féssim una enquesta, no sortiria que la majoria absoluta del món creu en Déu, el Déu que sigui? Ser ateu no és una mica extraparlamentari?

hi torno a pensar quan m'arriben noves d'una altra catalana benparida i bentrobada a Nova York, l'Àngels Aymar. Llegeixo la seva obra Trueta , estrenada el 2009 al Nacional i abocada a l'anglès. Pell de gallina: un metge mític salvant una monja de la fúria dels milicianos a la Guerra Civil. La dona plorant, suplicant que no li cremin l'hàbit. I Trueta allà al mig com el dijous, mirant de posar seny. Si sempre ha estat això, el catalanpàuer .

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT